El despertar d'una nació
“Senyors: Vinc a parlar-vos de la Pàtria Catalana, que, petita o gran, és l'única pàtria nostra”, va dir un jove, amb vint anys acabats de complir, que encetava la presidència del Centre Escolar Catalanista de Barcelona, en la sessió inaugural del curs 1890/1891. El seu nom era Enric Prat de la Riba. Havia estudiat dret i succeïa en la presidència del Centre Escolar un jove arquitecte –Josep Puig i Cadafalch– que el curs anterior havia pronunciat una conferència sobre el naixement del romànic català, considerant-lo com el resultat de l'esposori d'elements constructius aportats per Roma i Bizanci, de l'espiritualitat cristiana i de “l'esperit de la terra”.
Fins A Prat, el sentiment de la pàtria catalana s'havia expressat políticament en forma de regionalisme o federalisme, compatible amb la pàtria espanyola, no obstant moltes reserves i un estès sentiment anticastellanista. El moment àlgid d'aquest llenguatge del “doble patriotisme” va arribar amb el Memorial de Greuges, presentat pel Centre Català al rei Alfons XII l'any 1885, en què es deia que no era “buen camino ahogar y destruir la vida regional para sustituirla por la del centro” Però, en l'última dècada del segle XIX, Prat va donar forma a una altra doctrina basada en tres punts: 1. Que començaven a morir les grans entitats polítiques aixecades artificiosament damunt les pàtries naturals, mentre que aquestes renaixien. 2. Que Espanya no era una nació, una entitat natural, sinó un estat, una entitat artificial obra d'homes. 3. I que els estats han de ser nacionals. La conclusió era evident: Catalunya és l'única pàtria dels catalans, mentre que Espanya és tan sols un estat compost, que, a més, ha revingut un enemic que desnaturalitza el caràcter de Catalunya.
Que l'elaboració doctrinal i el programa polític de Prat i els seus companys es denominés encara “regionalisme” –escriu Santos Juliá– no ha d'enganyar ningú. Essent sens dubte conscients de la impossibilitat de proposar públicament un projecte d'independència de la nació catalana, els joves nacionalistes van deixar ben assentats, però, tots els elements que només caldria estirar en el futur fins arribar a la conclusió final. Però, abans de conquerir aquesta meta desitjada, calia realitzar un dur treball de nacionalització de la nació, més concretament, de catalanització de Catalunya. I per això era necessari, un cop establerta la doctrina, conquerir un poder cultural sobre el qual bastir un sòlid poder polític. Aquest poder cultural va ser, en essència, la Mancomunitat de Catalunya, el centenari de la qual s'està celebrant precisament aquests dies. Les nacionalitats –deia Prat– “tendeixen a tenir un estat”. Tan sols fa falta, per iniciar l'empresa, que es despertin i prenguin consciència del que són. Quan una nació es desperta, produeix un estat, que és l'emanació suprema de l'esperit nacional. I aquest estat ha de garantir, com a mínim, la “completa autonomia interna”.
En aquesta línia, Barcelona va ser aviat –com va dir Vicente Cacho– una “capital autònoma de cultura”. Però feia falta fer un pas més en el terreny de la política. I aquest pas va venir facilitat pel “Desastre” espanyol del 1898. Per a la burgesia catalana, 1898 va suposar una crisi de confiança en la rendibilitat de la vinculació a un estat que feia aigües per tots cantons i que perdia el mercat colonial –i americà– per l'escletxa oberta a Cuba i les Filipines. No és estrany, doncs, que es fundés la Lliga Regionalista, ni que aquesta controlés el 1907 les diputacions de Barcelona i Girona, i el 1915 l'Ajuntament barcelonès. S'inicià llavors un llarguíssim procés que, amb dificultats tremendes i amb interrupcions enormes, ha arribat fins als nostres dies. De fet, no hi ha error més greu, per entendre la qüestió catalana, que pensar que es tracta d'un problema recent provocat per fenòmens immediats, sense advertir la profunditat de l'impuls i la seva irreversibilitat. Una profunditat i una irreversibilitat que, lluny d'impedir una sortida pactada i harmònica, la fan inevitable.
