Opinió

El despertar d'una nació

No hi ha error més greu, per entendre la qüestió catalana, que pensar que es tracta d'un problema recent provocat per fenòmens immediats, sense advertir la profunditat de l'impuls i la seva irreversibilitat

“Senyors: Vinc a par­lar-vos de la Pàtria Cata­lana, que, petita o gran, és l'única pàtria nos­tra”, va dir un jove, amb vint anys aca­bats de com­plir, que ence­tava la pre­sidència del Cen­tre Esco­lar Cata­la­nista de Bar­ce­lona, en la sessió inau­gu­ral del curs 1890/1891. El seu nom era Enric Prat de la Riba. Havia estu­diat dret i succeïa en la pre­sidència del Cen­tre Esco­lar un jove arqui­tecte –Josep Puig i Cada­falch– que el curs ante­rior havia pro­nun­ciat una con­ferència sobre el nai­xe­ment del romànic català, con­si­de­rant-lo com el resul­tat de l'espo­sori d'ele­ments cons­truc­tius apor­tats per Roma i Bizanci, de l'espi­ri­tu­a­li­tat cris­ti­ana i de “l'espe­rit de la terra”.

Fins A Prat, el sen­ti­ment de la pàtria cata­lana s'havia expres­sat política­ment en forma de regi­o­na­lisme o fede­ra­lisme, com­pa­ti­ble amb la pàtria espa­nyola, no obs­tant mol­tes reser­ves i un estès sen­ti­ment anti­cas­te­lla­nista. El moment àlgid d'aquest llen­guatge del “doble patri­o­tisme” va arri­bar amb el Memo­rial de Greu­ges, pre­sen­tat pel Cen­tre Català al rei Alfons XII l'any 1885, en què es deia que no era “buen camino aho­gar y des­truir la vida regi­o­nal para sus­ti­tuirla por la del cen­tro” Però, en l'última dècada del segle XIX, Prat va donar forma a una altra doc­trina basada en tres punts: 1. Que començaven a morir les grans enti­tats polítiques aixe­ca­des arti­fi­ci­o­sa­ment damunt les pàtries natu­rals, men­tre que aques­tes renai­xien. 2. Que Espa­nya no era una nació, una enti­tat natu­ral, sinó un estat, una enti­tat arti­fi­cial obra d'homes. 3. I que els estats han de ser naci­o­nals. La con­clusió era evi­dent: Cata­lu­nya és l'única pàtria dels cata­lans, men­tre que Espa­nya és tan sols un estat com­post, que, a més, ha revin­gut un ene­mic que des­na­tu­ra­litza el caràcter de Cata­lu­nya.

Que l'ela­bo­ració doc­tri­nal i el pro­grama polític de Prat i els seus com­panys es deno­minés encara “regi­o­na­lisme” –escriu San­tos Juliá– no ha d'enga­nyar ningú. Essent sens dubte cons­ci­ents de la impos­si­bi­li­tat de pro­po­sar públi­ca­ment un pro­jecte d'inde­pendència de la nació cata­lana, els joves naci­o­na­lis­tes van dei­xar ben assen­tats, però, tots els ele­ments que només cal­dria esti­rar en el futur fins arri­bar a la con­clusió final. Però, abans de con­que­rir aquesta meta desit­jada, calia rea­lit­zar un dur tre­ball de naci­o­na­lit­zació de la nació, més con­cre­ta­ment, de cata­la­nit­zació de Cata­lu­nya. I per això era neces­sari, un cop esta­blerta la doc­trina, con­que­rir un poder cul­tu­ral sobre el qual bas­tir un sòlid poder polític. Aquest poder cul­tu­ral va ser, en essència, la Man­co­mu­ni­tat de Cata­lu­nya, el cen­te­nari de la qual s'està cele­brant pre­ci­sa­ment aquests dies. Les naci­o­na­li­tats –deia Prat– “ten­dei­xen a tenir un estat”. Tan sols fa falta, per ini­ciar l'empresa, que es des­per­tin i pren­guin consciència del que són. Quan una nació es des­perta, pro­du­eix un estat, que és l'ema­nació suprema de l'espe­rit naci­o­nal. I aquest estat ha de garan­tir, com a mínim, la “com­pleta auto­no­mia interna”.

En aquesta línia, Bar­ce­lona va ser aviat –com va dir Vicente Cacho– una “capi­tal autònoma de cul­tura”. Però feia falta fer un pas més en el ter­reny de la política. I aquest pas va venir faci­li­tat pel “Des­as­tre” espa­nyol del 1898. Per a la bur­ge­sia cata­lana, 1898 va supo­sar una crisi de con­fiança en la ren­di­bi­li­tat de la vin­cu­lació a un estat que feia aigües per tots can­tons i que per­dia el mer­cat colo­nial –i ame­ricà– per l'escletxa oberta a Cuba i les Fili­pi­nes. No és estrany, doncs, que es fundés la Lliga Regi­o­na­lista, ni que aquesta con­trolés el 1907 les dipu­ta­ci­ons de Bar­ce­lona i Girona, i el 1915 l'Ajun­ta­ment bar­ce­lonès. S'inicià lla­vors un llarguíssim procés que, amb difi­cul­tats tre­men­des i amb inter­rup­ci­ons enor­mes, ha arri­bat fins als nos­tres dies. De fet, no hi ha error més greu, per enten­dre la qüestió cata­lana, que pen­sar que es tracta d'un pro­blema recent pro­vo­cat per fenòmens imme­di­ats, sense adver­tir la pro­fun­di­tat de l'impuls i la seva irre­ver­si­bi­li­tat. Una pro­fun­di­tat i una irre­ver­si­bi­li­tat que, lluny d'impe­dir una sor­tida pac­tada i harmònica, la fan ine­vi­ta­ble.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia