Sense haver-ho vist

El cronista, desbordat i feliç amb les circumstàncies valentes i transgressores que li toca viure, escrivia aquesta quinta columna ahir al matí. Abans de la sessió del Congrés dels Diputats que a la tarda va escorxar la proposta catalana. En qualsevol societat democràtica aquesta opció seria considerada temeràriament còmoda i un greu pecat en el necessari zel professional. Perquè en qualsevol societat democràtica sempre hi ha una porta oberta a la discrepància o a l'esperança. A Espanya, no. A Espanya ahir al matí els ministres preveien “poques novetats”, perquè tot “està dit” –o sentenciat– i la presidenta del PP català, que s'havia multiplicat per deu en aparicions radiofòniques i televisives a Madrid per demostrar que el “pensament únic” únicament és cosa de catalans, havia titllat “el senyor Artur Mas” de “covard”. No hi ha més cera que la que crema, i a Madrid en cremen poca i sempre del mateix color. Groc sinistre. El debat, doncs, era cançó. L'habitual. “Quina toquem, mestre?” “La de sempre, amb una mica més de bombo.” I tot estava pautat i previst. Fins i tot la continuïtat necessària. Ningú amb dos dits de front pot fer cas de cap promesa de dos rals. Complert el tràmit corresponent, el Parlament haurà d'aprovar ara una llei de consultes, en les condicions i els terminis previstos perquè el president de la Generalitat pugui signar el decret de convocatòria de la consulta per al 9 de novembre. I ací guerra democràtica i alegre, i allà poca glòria i molta mala llet.