Pròxima parada: consulta

El guió del procés sobiranista que ens col·loca i descol·loca s'assembla a un text redó de Tarantino. Com més s'acosta l'imprevisible final, s'encadenen les incerteses i les sorpreses. Superat l'abaixador del Congrés dels Diputats –para i vés-te'n–, arriba l'estació de la consulta. Que la consulta es farà és una cançó obligada que tothom amb dos dits de bona voluntat s'ha imposat a Catalunya. Els dirigents de les forces polítiques més sobiranistes defugen, enfadats, qualsevol altra hipòtesi. Sembla que negar-la, negar la possibilitat que es faci, sigui una modalitat més de pessimisme o fins i tot de traïció. D'acord, farem la consulta. No serà aquest cronista impertinent qui digui que la Torre Eiffel és més alta que la Sagrada Família. Però com? És una pregunta que hauria de torturar els més inquiets. Mas no es pot arriscar a desafiar el Tribunal Constitucional sense ficar-se en un vesper. Podria acceptar la hipòtesi. Podria assumir que el punt necessari de transgressió democràtica és mantenir la consulta malgrat la suspensió del Tribunal Constitucional. I desafiar l'Estat amb el suport dels catalanistes més decidits i valents. Mmmm... No ho farà. No sembla que ho vulgui fer. Per tant, no hi haurà consulta. O sí... Sempre que alguna ment lúcida, en aquest país tan aspre de recursos i tan proveïdor de grans enginys, se n'empesqui alguna que sigui entesa per allò que en diuen comunitat internacional. S'obre el concurs d'idees. Més difícils semblaven la data i la pregunta...