Qüestió de temps

L'any 1981 Alianza Popular es va oposar al divorci. L'any 2004 el PP es va oposar a l'acceleració dels tràmits del divorci. L'any 2005 el PP va votar en contra, va organitzar una campanya, i va portar al Tribunal Constitucional la legalització dels matrimonis homosexuals. En tots aquests casos, Església i PP van sortir al carrer agafats literalment de la mà. Eren aquells temps en què manifestants agafats de la mà no eren sediciosos sinó persones d'ordre. Uns anys després, com tants i tants ciutadans espanyols, també els militants del PP (inclosos alts dirigents) s'han divorciat, ho han fet en els últims temps per la via ràpida, i en el cas de les persones del mateix sexe, també n'hi ha que s'han casat. Per no parlar també de la doble moral que suposa oposar-se a l'avortament i viatjar a Londres per interrompre l'embaràs d'amagatotis. En qualsevol societat hi ha un grup de gent que, legítimament, intenta frenar la rapidesa del progrés que tiba una altra gran part de la societat. A nosaltres ens ha tocat els conservadors més durs d'Europa, però malgrat això els canvis han anat arribant. I per més legítim que sigui, quan aquestes ganes de progrés són majoritàries, llavors les coses acaben passant com cau la fruita madura. També a Espanya. Amb això no vull dir que ara veiem Alícia Sánchez-Camacho amb una estelada al balcó ni tampoc assistint a la V de “Viernes” que ha convocat l'ANC per la Diada. Simplement que, per una simple qüestió de temps, d'evolució natural de les coses, els catalans acabaran votant. Perquè es demana un dret. Com ho demanaven els homosexuals: no volien imposar el matrimoni homosexual als qui no ho són (“la família es trencarà!”, deien); només volien tenir el dret a contraure'n. Votar és un dret. No es pot imposar a ningú, però tampoc prohibir. I per això crec que, tal com va passar amb el divorci i els matrimonis homosexuals, també els del PP acabaran exercint una cosa a la qual s'hauran oposat fins un minut abans.