Fatalisme

Dimarts va tornar a quedar en evidència que l'única cosa que podria evitar que el procés d'autodeterminació arribi fins al final serien els tancs de
l'exèrcit espanyol, i probablement ni això. Tot i que Rajoy va vestir la intervenció de solemnitat jurídica i institucional, el seu discurs traspuava més fatalisme que convenciment. Es nota que Rajoy no té clar com s'ho farà per defensar l'anomenada sobirania nacional si la Generalitat tira pel dret. Una cosa és atacar l'Estatut o donar carnassa perquè la gent tuitegi bestieses i una altra, negociar el deute amb Europa i guanyar eleccions a Espanya amb Catalunya intervinguda per la força. Rajoy s'aferra a l'esperança que CiU s'acovardeixi. La seva famosa serenitat és com el silenci dels que callen per fer-se passar per intel·ligents. Els promotors de la tercera via li retreuen que no faci una oferta, però la veritat és que el president no pot oferir res sense debilitar encara més la seva posició. Per Catalunya, aquest debat polític és una magnífica campanya de publicitat. Des que som independentistes, vénen més inversors i Barcelona és més influent. En canvi, per Espanya és un desgast molt inoportú. Els espanyols no faran cap oferta fins que la nostra determinació sigui indiscutible i per tant sigui massa tard. Madrid no dubtaria a castigar-nos, si pogués, però no vol conservar Catalunya a qualsevol preu, per això traça línies vermelles tan clarament. Ningú no pot trair la seva història sense donar una imatge de feblesa i descomposició, i l'Estat ha d'escenificar davant del món i davant dels seus mateixos ciutadans que si Catalunya marxa és perquè realment així ho vol. Alguns diputats es van sorprendre del to conciliador de la delegació catalana; d'altres van escarnir el castellà de la Marta Rovira, com si els polítics espanyols no es mengessin les paraules o no fessin el ridícul quan pronuncien “Turull”, “Bosch” o “Maragall”. Amb l'accent de Rovira n'hi va haver prou per deixar clar que, després de 300 anys, Catalunya continua sense ser Espanya –malgrat la tremenda quantitat de tinta gastada per escriure lleis.