90 anys d'A. Peyrí i Macià
Quan el president Macià va proclamar (només per tres dies, ai!) la República Catalana, el 14 d'abril del 1931, avui fa vuitanta-tres anys, no devia tenir gaire lluny, al Palau de la Generalitat, un dels seus néts, Antoni Peyrí i Macià, que estava a punt de fer-ne set el dia de la Mare de Déu de Montserrat. Aquell nen arriba ara als seus noranta. Vaig començar a saber d'ell, a finals dels anys seixanta –quan continuava residint a Mèxic, on exercí d'arquitecte i professor a l'Escola Nacional d'Arquitectura–, gràcies, com en tantes coses, als articles que escrivia Alexandre Cirici i Pellicer a Serra d'Or. De manera semblant aprenia els noms d'altres il·lustres exiliats, que també havien viscut en aquell país, com Joan Sales, V. Riera Llorca, Agustí Bartra, Anna Murià, Josep Carner, Josep M. Poblet, Artur Bladé, Pere Calders, Ferran de Pol, Tísner, Josep Bartolí, Enric Adroher-Gironella, Josep Cañas, Claudi Esteva-Fabregat i Víctor Alba, a tots els quals, en un moment o altre, de més a prop o de més lluny, vaig tractar amb gran profit personal i professional, ja no cal dir-ho.
Deu fer uns deu anys que em va caure a les mans el món de Peyrí, exactament el seu món pictòric, que em va deixar esbalaït en contemplar poc després, el mes de juny del 2006, la gran exposició antològica que Els Amics de les Arts de Terrassa van organitzar en col·laboració amb el centre cultural de La Caixa d'aquesta ciutat. El guiatge artístic i d'infraestructura cultural anà a càrrec de Daniel Giralt-Miracle, que ha escrit coses molt afinades sobre el misteri i la transcendència que té la pintura de Peyrí, i del terrassenc Jaume Canyameres, segurament el primer àngel tutelar que trobà l'artista quan, sense perdre el contacte amb Mèxic DF, s'instal·là a Catalunya el 1990, després d'un periple de més de cinquanta anys, les principals estacions del qual van ser França (Versalles i Montpeller), un any a Veneçuela (1940), acompanyant el seu pare en les missions de salut pel riu Orinoco i l'arribada, el 1941, al país asteca, on aviat començà estudis d'arquitectura.
Devia començar a tractar-lo el 2004, quan l'Ateneu Barcelonès, presidit llavors per un altre arquitecte, Oriol Bohigas, amic personal de Peyrí, va decidir homenatjar-lo en motiu dels seus vuitanta, un acte en el que ja vaig intervenir. Però deu anys abans, el 1994, la Generalitat ja va dedicar-li una gran mostra retrospectiva al Palau Robert, el mateix lloc on, el 1990, es celebrà l'Homenatge de Catalunya a Mèxic. En fi, tota una història, començant per la dels seus avis i pares, que el lliguen a unes nissagues històriques per a Catalunya, amb arrels a Vilanova, Les Borges Blanques, Reus (Mas de Nicolau), terra de la seva esposa, Maria Cortés Font de Rubinat, i Valmanya (Lleida), una història que continua pels incerts camins de l'exili i que s'estructura amb l'arribada al país d'acollida, Mèxic, on jove com era fou per a ell tot un descobriment que va servir-li –com ha recordat també Giralt-Miracle– per a formar-se un caràcter (i amb ell una obra artística) màgic, intimista i surreal alhora.
Així l'he anat veient, també, en les nostres converses a l'Ateneu i al seu estudi barceloní, la darrera de les quals fa un parell de mesos, en companyia del col·lega i amic Santiago Vilanova, on vam repassar els fets fonamentals de la seva biografia: el record de l'Institut-Escola (on havia tingut de company, justament, Oriol Bohigas), la presència sempre afectuosa del seu avi, l'Avi de Catalunya, dels seus pares, Antoni i Josefina Macià, dels germans; les amistats catalanes i internacionals que va fer a Mèxic, totes marcades pel sofriment de les derrotes militars arreu del món; les seves innombrables exposicions a les sales i museus més prestigiosos d'Amèrica i Europa i, en fi, aquella experiència nocturna a la selva mexicana d'Hueyapan, que va expressar en uns olis de gran intensitat misteriosa i angèlica i en uns textos on remarca: “Jo mai no he pintat res que no tingui el seu origen en la naturalesa.”
El meu amic Vilanova i jo vam abraçar-lo i en ell vam abraçar, com deia Carner a El dia revolt, a “la Pàtria, no encara nascuda / com l'hem somiada sos fills”.
