Laureà

Mar­xeu, aquests dies? Si és que sí, i aneu en alguna ciu­tat, fixeu-vos en les estàtues que tenen i a qui hono­ren, i així tin­dreu una idea del seu tarannà. No les estàtues dels museus sinó les que hi ha a peu de car­rer, que són allà posa­des com un via­nant més. Com l'escul­tura de Pes­soa, a Lis­boa, a la porta del cafè A Bra­si­leiz, dedi­cada a Laureà Dal­mau, feta per Tomàs Pons, i donada per la família a la ciu­tat. Li han triat el lloc més adi­ent pos­si­ble, a l'ampla vorera de la plaça de l'hos­pi­tal, mirant cap a l'antic hos­pi­tal de Santa Cate­rina, que va diri­gir i on va fer de cirurgià, i d'esquena a l'antic hos­pici, del qual també va ser direc­tor.

Laureà Dal­mau va ser, diuen, un metge que esti­mava els paci­ents, d'aquells que ara en diem “dels d'abans”, i va ser també un polític repu­blicà entre­gat al seu país. Expli­ca­ven els seus fami­li­ars que es pas­se­java pels pobles del gironès, l'estiu del 31, amb un cotxe des­ta­ro­tat que no aguan­tava més de deu quilòmetres sense que se li rebentés una roda, con­ven­cent la població que calia votar l'esta­tut de Núria. Hi ha arti­cles seus a las premsa de l'època que podríem sig­nar els qui ens pas­se­gem ara pels pobles i ciu­tats de Cata­lu­nya con­ven­cent els ciu­ta­dans que el 9 de novem­bre cal anar a votar. En Laureà va haver d'exi­liar-se; eren altres temps. (Us reco­mano la seva novel.​la, edi­tada per Cur­bet edi­ci­ons, Per Morellàs a les Illes, que ens acosta al món dels exi­li­ats cata­lans).

L'estàtua forma ja part del batec de Girona. “Que­dem a l'estàtua d'en Laureà”, direm a par­tir d'ara. Serà de tots. Els nens i les nenes apren­dran que aquell bronze s'ins­pira en un home que va llui­tar pel seu poble, i els ser­virà de mesura. Pri­mer, de mesura física, perquè els pares diran: “mira, ja arri­bes a la cin­tura d'en Laureà... ja li arri­bes al pit... mira, ja li pas­ses!”

I quan siguin una mica més grans, els ser­virà de mesura moral.