L'acordió d'Europa

Amb el permís de la flauta travessera som en un moment acordiònic. L'acordió és una cosa molt seriosa. Mireu, si cada poble tenia l'alcalde, el capellà, el mestre, el lladre, el borratxet, doncs també tenia el seu acordionista. L'acordió va ser la primera discoteca. El concepte festa va mudar la pell i fins i tot les sargantanes paralítiques al sol van saltar a la plaça. Tothom volia sentir aquell instrument melòdic, harmònic, juganer, d'on podia sortir qualsevol estil musical. Ara és més fàcil tocar els nassos, o els pebrots, que un acordió, però a Arsèguel, cada juliol, es celebra el festival d'acordió més important d'Europa. A un poble del Pirineu d'una cinquantena d'habitants arriben milers de persones. Ja per aquesta raó és improbable que Catalunya quedi fora de la UE. Els acordionistes són uns defensors de la unitat de l'estira-i-arronsa. Acordió o mort. L'acordió, la seva pluralitat sonora, el seu llengotejar divers, el seu bellugueig lliure és Europa. Ara que Catalunya ha captat l'orella acordiònica del món caldrà veure què toquem. El govern espanyol és un professional del desafinar democràtic. Busquen el nyigo-nyigo. El xirigueig que et fa posar les mans a les orelles. Mori la música! Visca el soroll! Avança el brogit i no serà el d'aquelles pel·lícules bèl·liques on l'exèrcit arriba a un poble de festa: fot una bufa a l'acordionista, tira a terra l'instrument i tot s'atura. No. Vindran als pobles exèrcits de papers: amb lleis, sentències, amb una furgoneta trufada d'altaveus venent matalassos, o amb un cotxe tunejat de finestres abaixades escopint bum-bum. Vindran i diran que si toquem la melodia democràtica ens multaran, ens condemnaran: a l'alcalde, al de la botiga de carquinyolis, o al gat que jeu. Serà la manera de dividir. I serà volgudament arbitrària: tu sí, tu no. Serà la manera d'enfrontar la gent, d'evitar que un poble es trobi unit a la plaça per sentir l'acordió de la llibertat. O no. Ja ho sentirem a dir el dia que toqui Festa Major.