Despeses militars

Les autonomies són les culpables de les estretors i privacions. Les autonomies s'endeuten alegrement i després passen el platet a l'Estat. Cal fer passar les autonomies per l'adreçador central i lligar-les ben curt perquè no tornin a posar en perill l'estructura econòmica i política d'Espanya. Qui diu autonomies, diu, sobretot, Catalunya, l'ase de tots els cops. Vostès i jo, amics lectors, som rics, malgastadors, tramposos, enredaires, insolidaris, ploramiques, mentiders, etc. Ens sabem de memòria la llista d'improperis. També sabem que els especuladors i els banquers que s'han fet la barba d'or a les nostres costelles viuen com a prínceps. Però el secret més ben guardat de la crisi econòmica és la despesa militar. No el pressupost ordinari que el Ministeri de Defensa declara cada any, sinó l'enorme deute que s'arrossega per la factura d'un material bèl·lic caríssim –tancs, avions, helicòpters, míssils...– que és obsolet al cap de quatre dies i que es triga vint i trenta anys a liquidar. Les compres d'armament i equips diversos estan camuflades en partides no imputades al Ministeri de Defensa, però no se'n parla. Cauen els tabús, la monarquia es desacredita tota sola i Catalunya reclama la independència a cara descoberta, però el desorbitat deute militar continua fora del debat públic. Xssst!, és la consigna. Periòdicament ens arriben els ecos del debat sobre l'excessiva despesa militar... als Estats Units. I a Espanya? El deute que se sol esmentar ronda els 30.000 milions d'euros, però tots els càlculs, inclosos els dispendis ordinaris dels exèrcits, topen amb un laberint de silencis, ocultacions i evasives perquè els espanyols no sàpiguen fins a quin punt tenen hipotecat el present i el futur pels deutes de defensa generats pels governs del PP i del PSOE. És molt més fàcil i políticament molt més rendible acusar-nos a vostès i a mi de ser la causa de tots els mals.