De la pobresa i les ajudes

Mai cap nació del món ha sortit de la pobresa només amb ajudes, recordo haver llegit en un assaig econòmic fa un temps. En el decurs del llibre, hom advertia que, de la pobresa, només se'n surt amb l'esforç del treball, i sobretot amb el mercat, i denunciava els efectes indesitjats dels ajuts indiscriminats. El comerç no ha arruïnat mai cap nació i, en canvi, sí que és l'única estratègia per crear riquesa, deia també. La subvenció, si no és molt concreta i dirigida, crea disfuncions que al final repercuteixen en la capacitat productiva. Passa el mateix amb el diner fàcil, que difícilment s'inverteix productivament. Els països rics ho saben i utilitzen sovint la fal·làcia de la solidaritat per mantenir els esquemes protectors dels seus mercats respecte als països pobres. És per això que, des de fa un temps, alguns dels líders africans comencen a demanar als països rics més mercat i menys solidaritat. El fet que la pobresa i la subvenció formin una mena de cercle viciós del qual és molt difícil sortir, ens hauria de fer pensar si les estratègies habituals són les ideals per assolir l'objectiu final, que seria l'autonomia del subvencionat. No és fàcil, ho reconec, perquè no s'accepta fàcilment allò que és bàsic i que diu “només jo t'ajudo si tu t'ajudes”. I a nosaltres, de tradició cristiana romana, freqüentment ens pesa la tradició i, com diu Max Weber, som víctimes de la “caritat catòlica”, que no és altra cosa que la falta d'exigir contrapartida.

Ni els espanyols més contraris a la UE podran negar la gran quantitat de diners que, en forma de fons de cohesió, han enviat els europeus des del 1986. I ara que hi ha molts crítics amb el projecte europeu, cal recordar-los que han arribat uns 125.000 milions d'euros. I el que cal que ens preguntem és per a què han servit. Per fer algunes obres importants que modernitzen el país, per fer moltes obres importants que no tenen cap sentit ni productivitat, i per incrementar la corrupció fins a nivells insospitables. Però, tot i aquests diners, continuen formant part de les regions de la UE amb més atur Andalusia, que bat tots els rècords, amb el 36,3%; les Canàries, amb el 34%; Extremadura, amb el 33,7%; Castella- la Manxa, amb el 30%, i Múrcia, amb el 29%, quan la mitjana de la UE és del 10,8%. I si parlem de l'atur juvenil, totes registren un percentatge superior al 65%.

Aquesta setmana s'ha destapat una altra investigació a Andalusia que podria suposar un desviament fraudulent de recursos de formació a desocupats que, segons diuen, podria arribar als 2.000 milions d'euros. Un afer que s'hauria d'afegir al conegut com a cas dels ERO, de possible desviament fraudulent de recursos que en principi estaven destinats als aturats. I a Andalusia, en la llista de la corrupció, també l'acompanyen moltes altres comunitats autònomes, la qual cosa ens demostra que amb tots aquests diners rebuts fàcilment, sumant-hi els de la bombolla de la construcció i els ajuts interterritorials, han tingut un alt poder destructiu de l'ètica en la gestió i en la planificació, i no han contribuït gens en la creació de les bases per a la seva autonomia econòmica. Són comunitats que estan condemnades a viure en l'espiral de la subvenció fins que no canviïn de paradigma i s'entri en allò políticament incorrecte i més incorrecte electoralment de “jo t'ajudo si tu t'ajudes i es limita en el temps”.

Un paradigma que, cal ser sincer, és altament improbable que es produeixi. El mot solidaritat s'ha pervertit des del moment en què no té límits ni en la quantia ni en el temps. I, com altres accions de la vida, els efectes indesitjables d'una acció justa feta sense límits és condemnar-los a la pobresa.