Glamur

Observo que el mutisme amb què s'havia embol­ca­llat la intel·lec­tu­a­li­tat uni­o­nista (els espa­nyo­lis­tes de tota la vida, vaja) s'està tren­cant. De fet, els defen­sors de l'uni­o­nisme són per­so­nes d'un gruix intel·lec­tual més que dis­cu­ti­ble i amb una emo­ci­o­na­li­tat clara­ment agres­siva. Un espe­rit fi, amb argu­ments sòlids a favor de l'uni­o­nisme és una autèntica raresa. Però ara comen­cen a sor­tir de l'armari. Això vol dir, en pri­mer lloc, que han aban­do­nat allò que en la meva joven­tut es deia l'spleen i que es tra­du­eix en una majes­tu­osa immensa indi­ferència; i ho fan perquè els fets evi­den­cien que ja no és una qüestió de qua­tre eixe­le­brats ni fruit només de dates patriòtiques. En segon lloc, aquesta intel·lec­tu­a­li­tat era la famosa beau­ti­ful peo­ple, i ara s'han posat les piles per tor­nar a ser gla­mu­ro­sos. Política­ment això vol dir per­so­nes amb una certa noto­ri­e­tat, que par­len sense exal­tar-se i que argu­men­ten els “avan­tat­ges” de roman­dre a Espa­nya, i de manera seduc­tora (de debò que no sé qui li pot donar gla­mur a Mon­toro!).

Els des­tra­lers del govern cen­tral han fabri­cat inde­pen­den­tis­tes, i els par­tits cata­lans espa­nyo­lis­tes encara n'han fet més. A més, fets com el del par­tit del Barça con­tra el Real Madrid en què van apa­llis­sar un jove pel fet de por­tar una ban­dera inde­pen­den­tista no sols no són argu­ments, sinó con­tra­ar­gu­ments. Estic, però, con­vençuda que els intel·lec­tu­als uni­o­nis­tes arri­ben tard. Ara és “tendència” l'inde­pen­den­tisme. Tant és així que en poques hores escolto un bellíssim poema simfònic de Sal­va­dor Bro­tons (no sé què faria sense Cata­lu­nya Música) que es titula Cata­lu­nya 1714, i un can­tau­tor, Pere Gené, que dedica una de les seves dar­re­res cançons a l'inde­pen­den­tisme. Per no esmen­tar el munt de lli­bres que flo­rei­xen per Sant Jordi sobre la història i el pre­sent de Cata­lu­nya. No menys­tindré mai les mani­o­bres d'un estat que té tot el poder, però la gent, des dels més inno­cents fins als més refi­nats, és nos­tra.