Avui ja no és Sant Jordi

Desparada la taula del gran tiberi literari i mig pansides les praderies de roses que abans-d'ahir es van regalar, és el moment de posar una mica d'aigua a aquest vi gran reserva en què tots plegats hem convertit la diada de Sant Jordi. D'entrada, no sé si és gaire bon senyal, ni tampoc si s'ha de celebrar amb cap entusiasme, que el suposat rànquing de vendes de la ficció en català l'hagi liderat, un cop més, un remot escriptor suec. Un rànquing suposat, perquè en la confecció d'aquest pòdium que els periodistes ens afanyem a reclamar als llibreters quan el formigueig de compradors encara no ha tornat al cau, segurament s'hi barregen a parts iguals desitjos i incerteses. Donem, en qualsevol cas, l'enhorabona a Jonas Jonasson –que practica un saludable sentit de l'humor en les seves novel·les– però no ens oblidem de fer arribar també el condol a tots els escriptors frustrats que, tot i escriure en la llengua d'aquest país, mai han aconseguit, no ja dedicar un sol llibre a ningú, sinó ni tan sols publicar-lo. Si ullem els candidats als nombrosos premis en català que es convoquen cada any, veurem que sempre s'hi repeteix, tossuda, la mateixa xifra. 30 candidats, 29 perdedors que no veuran el seu talent exposat a les parades de Sant Jordi. No en tenen pas la culpa els premis –una de les poques portes a on poden trucar els autors novells–; no la tenen les editorials, afogades per la crisi; tampoc la té en Jonasson, només faltaria, ni tan sols la té la pobra Belén Esteban, grotesca convidada a l'aparador mediàtic d'enguany. Però, esbravada l'escuma del dimecres, cal tornar a la trista realitat de les xifres que ens recorden que un 80% dels llibres que s'editen en català no superen els dos mil exemplars. No, avui ja no és Sant Jordi i el pitjor és que queden 363 llargs, difícils i assedegats dies perquè ho torni a ser.