Un Sant Jordi ben viu

Durant segles de tradició cristiana sant Jordi va significar Déu i guerra. Conceptes del tot incorrectes des dels nostres ulls. Més uns ulls que uns altres, perquè les nacions que encara en fan, de guerra, amb valors que intenten justificar-la, no hi renuncien, ni a la guerra ni als valors. Un enviat de Nostre Senyor matava el drac, o l'aranya, o l'infidel. Ai! Això darrer encara seria ara mateix més incorrecte. Tot sol, sant Jordi, va guanyar alguna batalla al nostre medieval país, com ara la del Puig, a tocar mateix de València, on un altre guerrer més carnal, el rei Jaume, va fer campana. El sant Jordi que alguns voldrien ara no hauria de ser res de tot això. En realitat, no hauria de ser res. Els que l'invoquen perquè sigui només una paperina rebutgen també altres festes, com ara l'Onze de Setembre. Diuen no entendre per què els catalans “celebrem derrotes”. En realitat, ells ens voldrien derrotats i celebrant submissions. Ara es queixen que Sant Jordi és una festa “polititzada”. Els qui abjuren de “la política” són sempre els que més en fan. Hi ha la rondalla aquella a l'entorn del consell que el general Franco hauria donat a un aspirant a ministre: “Vol ser ministre, diu? Jove, faci com jo i no es fiqui en política!” Fer “política” segons contra qui, contra l'hegemonia, és només expressar discrepàncies. Per això convé que sant Jordi avui en faci, perquè la societat en fa. I per això avui, Pep, has de matar el drac blanc, que diu que no vol fer política, el molt astut.