Amb pèls i senyals

La delicada situació familiar que travesso actualment deu tenir també alguna cosa a veure amb el fet que mai com ara m'havia relacionat tant amb gent gran. És a dir, amb gent vella, com s'anomenen a ells mateixos i sense estúpids eufemismes. Ja els he explicat alguna altra vegada que a les set acostumo a anar al seu local per llegir el diari i fer-la petar una estona. No hi ha cap dia que no en surti de millor humor que com hi he entrat. Poc retòrics i pràctics expliquen històries, a vegades, realment sorprenents. Fa uns dies vaig parlar una estona amb l'Enric barber, “el barber de la plaça”, li deien quan era petit i les barberies encara eren un negoci més o menys pròsper. A banda de descriure'm com era jo quan em tallava els cabells i amb prou feines tenia un any, em va explicar amb pèls i senyals, i mai tan ben dit, les anècdotes viscudes de quan era el barber de l'hospital de Campdevànol. Encara fa cara seriosa quan recorda el mal tràngol que passava quan havia d'afaitar a fons el tros de cama d'un pacient just abans d'amputar-la-hi. Tan sols escoltant-ho m'esgarrifava i al mateix temps em sobtava la naturalitat amb què ho recordava.

De mica en mica es va anar animant i va concloure la xerrada amb una reivindicació de l'ofici incontestable. Orgullós, va dir: “Una vegada vaig afaitar un paio que duia més de 230 punts a la cara.” I encara ho va reblar dient: “I no li vaig fer ni un tall.”

Em va fer pensar que és ben bé que els oficis se'ns adhereixen a la pell com les arrugues. Em va fer recordar també aquells dissabtes a la tarda dels hiverns quan anava amb el meu pare a la barberia de la plaça, la de l'Enric, i era plena d'homes que parlaven de futbol i de dones, bàsicament, sense cap pressa i molts d'ells indiferents a si els tocava o no la seva tanda. Les barberies es disputaven les tertúlies amb els cafès i la majoria de professionals havien de tenir també una gran capacitat de conversa, i a més amb altes dosis de diplomàcia per no perdre cap client. Barberies molt semblants a la que surt a Amarcord, que per a mi ha passat de ser una pel·lícula per convertir-se en un meravellós i complet àlbum familiar. I és que com deia el poeta: “Qui perd els oficis, perd la identitat.”