L'urbanisme necessari

L'accep­tació i defensa del model Bar­ce­lona ja sem­bla haver tren­cat bar­re­res ideològiques. La visió d'una ciu­tat policèntrica, ins­pi­rada en la doc­trina soci­al­demòcrata, ha superat dog­mes i qüesti­ons com ara la d'assen­tar un urba­nisme de qua­li­tat als bar­ris, la qual cosa ja està fora de tota dis­cussió. És en aquesta lògica, i gràcies també a la robus­tesa de les finan­ces muni­ci­pals, que el govern de CiU pot afron­tar amb nor­ma­li­tat una des­pesa no menor –vuit mili­ons d'euros– d'un pro­grama de man­te­ni­ment per pre­ser­var la dig­ni­tat de l'espai públic com­par­tit. I qui trobi que el dis­curs és cofo­ista, que tre­pitgi les perifèries d'urbs veïnes i palpi quin urba­nisme i grau de cohesió social tenen. No és el mateix, oi? Doncs ja ens anem ente­nent.