Acaba bé

Hem pas­sat Sant Jordi i un any més ha estat una diada tan cívica i espec­ta­cu­lar que, més que cap altre punt del calen­dari, asse­nyala el canvi de cicle pri­ma­ve­ral amb la infal·libi­li­tat d'un far que alerta els vai­xells de la situ­ació de la costa. És el dia de pren­dre consciència que nave­guem en la ple­ni­tud de la pri­ma­vera, s'escur­cen pan­ta­lons i fal­di­lles, els car­rers s'omplen i tot­hom fa cara de dia fes­tiu i de pen­sar en les vacan­ces a Salou o For­men­tera. El Sant Valentí dels anglo­sa­xons ves­teix bufanda i busca reco­lli­ment hiver­nal. El nos­tre Sant Jordi és una diada de cava­llers medi­ter­ra­nis amb els braços des­co­berts i de prin­ce­ses de brusa curta amb pírcing al melic. No podríem tenir millor dia dels ena­mo­rats.

El lli­bre que m'han rega­lat aquest Sant Jordi parla de l'amor. I d'altres coses. Però un dels arti­cles de Jonat­han Fran­zen a Més enllà des­criu l'amor amb una pre­cisió insu­pe­ra­ble: “Una empa­tia sense fi, nas­cuda d'una reve­lació del cor que us ha dit que l'altra per­sona és tan real com vosal­tres.” Fran­zen és un novel·lista extra­or­di­nari. Con­ver­teix la ficció en un far de la vida real. L'empa­tia que gene­ren els seus per­so­nat­ges és tan fonda que encara avui m'estic recu­pe­rant de la lec­tura de Les cor­rec­ci­ons, una dis­secció d'una família for­mada per per­so­nat­ges amb som­nis diver­gents i mar­cats pels errors, els anhels i el pas del temps.

Aquest Sant Jordi també està mar­cat pels anhels i per les cor­rec­ci­ons d'errors. La vice­pre­si­denta Soraya Sáenz de San­ta­maría es va reu­nir amb edi­tors cata­lans per exhi­bir l'amor de les ins­ti­tu­ci­ons de l'Estat espa­nyol als cata­lans. Però, és clar: la falta d'empa­tia d'anys i panys no es cor­re­geix en un dia. Amor veri­ta­ble seria reconèixer el poble català com una nació tan real com ho poden ser les altres, i això sem­bla ara per ara lluny de les capa­ci­tats empàtiques del naci­o­na­lisme espa­nyol. A la vice­pre­si­denta li van rega­lar un lli­bre sobre cul­tura cata­lana. Crec que hau­ria estat més ade­quada la ciència-ficció: Jules Verne, que va pre­veure tan­tes coses, va escriure la novel·la Hec­tor Ser­va­dac, en què un tros del pla­neta, al Medi­ter­rani, es desprèn de la Terra i vaga per la immen­si­tat de l'espai. Sens dubte, un gran lli­bre per al minis­tre García-Mar­ga­llo. En la novel·la, el far des del qual els viat­gers obser­ven el pas dels astres és el far de la Mola, de For­men­tera, tan medi­ter­rani i radi­ant com un Sant Jordi d'abril. La novel·la, crec, acaba bé.