L'organització deliberada de l'escassedat

“El capi­ta­lisme és l'orga­nit­zació deli­be­rada de l'escas­se­dat.” L'autor de la frase no és cap revo­lu­ci­o­nari, sinó que prové del sal­va­dor del capi­ta­lisme, J.M. Key­nes, tal com ens recorda recent­ment el seu biògraf Robert Ski­delsky. Les experiències quo­ti­di­a­nes dels lec­tors poden com­pro­var com la cita no repre­senta cap excés ver­bal, sinó una des­cripció enci­clopèdica. Allò que eco­no­mis­tes deno­mi­nen crisi té uns efec­tes asimètrics sobre el cos social. Qui és pro­pi­e­tari de capi­tal finan­cer veu incre­men­tar els seus actius men­tre la majo­ria és empesa vers la pobresa i la pre­ca­ri­e­tat. Men­tre els bancs gua­nyen, la deso­cu­pació es dis­para. Men­tre mili­ons d'habi­tat­ges res­ten buits, es des­nona milers de famílies. Men­tre els mer­cats finan­cers espe­cu­len amb ali­ments, mili­ons de nens pas­sen gana. I alguna gent tre­ba­lla més per menys per tal que molts hagin per­dut tota espe­rança de tre­ba­llar.

El prin­ci­pal pro­blema té un nom: deso­cu­pació. No es tracta exclu­si­va­ment del drama de la inse­gu­re­tat econòmica o la pobresa, sinó del que com­porta d'exclusió, fra­gi­li­tat, pèrdua d'iden­ti­tat, absència de pro­jec­tes vitals: en altres ter­mes, la negació de la lli­ber­tat. Impe­dir el dret al tre­ball digne (prin­cipi reco­llit a la Cons­ti­tució i a la Decla­ració Uni­ver­sal dels Drets Humans) és ser còmplice i autor de la pit­jor de les tira­nies. Com sos­te­nia Key­nes, com sosté la més ele­men­tal de les raci­o­na­li­tats i la lògica freda de l'aritmètica, l'única solució via­ble con­sis­teix en el repar­ti­ment del tre­ball. La tec­no­lo­gia, com ja ha succeït en el pas­sat, està subs­ti­tuint pro­gres­si­va­ment aquest fac­tor. Això no té per què ser un pro­blema, car incre­menta la pos­si­bi­li­tat de gene­rar més béns i ser­veis i fer la vida més con­for­ta­ble. El pro­blema és com el capi­ta­lisme, en segres­tar la tec­no­lo­gia, pri­va­titza tot incre­ment pro­duc­tiu. Allà on cent per­so­nes feien mil jer­seis, deu en fan deu mil. La lògica ele­men­tal con­sis­teix a fer el mateix nom­bre de peces en menys temps amb un repar­ti­ment equi­ta­tiu de la tasca feta, pel mateix salari. La irra­ci­o­na­li­tat de la cobdícia capi­ta­lista implica que els posseïdors de capi­tal, com durant el feu­da­lisme eren els posseïdors de títols de noblesa són qui s'apro­pien dels bene­fi­cis. Això ja ho havia denun­ciat el mateix Kro­potkin al segle XIX, que havia fet estu­dis científics que demos­tra­ven estadísti­ca­ment com, amb la revo­lució tec­nològica, calia només qua­tre hores de tre­ball diari per gau­dir d'una vida digna i pròspera.

És en aquest sen­tit que cap alter­na­tiva política mínima­ment seri­osa i moral pot accep­tar el capi­ta­lisme actual de bom­bo­lles finan­ce­res, acu­mu­lació nihi­lista i el sadisme de l'aus­te­ri­tat l'escas­se­dat i l'explo­tació labo­ral com a fórmula d'orga­nit­zació econòmica. És per això, que s'està ges­tant una alter­na­tiva política via­ble, pot­ser cise­llada en el decàleg del Procés Cons­ti­tu­ent (no paga­ment del deute il·legítim, naci­o­na­lit­zació dels bancs, dació en paga­ment, repar­ti­ment de la feina, renda mínima i màxima...). Tan­ma­teix, i com suc­ce­eix en el mis­satge evangèlic, tota alter­na­tiva via­ble a aquest pati­ment insu­por­ta­ble es pot resu­mir en un de sol: repar­tir el tre­ball i la riquesa, redis­tri­buir la feina i soci­a­lit­zar els bene­fi­cis, des­pos­seir d'aquell capi­tal impos­si­ble de gas­tar a qui només el manté amb la intenció de cor­rom­pre la democràcia, regu­lar la desi­gual­tat a un nivell rao­na­ble per satis­fer els mínims vitals i els màxims assu­mi­bles. Asse­gu­rar el benes­tar i pre­ser­var els equi­li­bris soci­als que facin pos­si­ble la cohesió i la democràcia. El Man­dela més incòmode ens recor­dava que “sense redis­tri­bució no hi ha lli­ber­tat”.

Contrària­ment al que molts pen­sen, aquest no és un mis­satge d'esquer­res, ni revo­lu­ci­o­nari, ni lli­ber­tari, ans al con­trari. Key­nes, amb qui obríem l'arti­cle, salvà el capi­ta­lisme de si mateix perquè el sabé domes­ti­car. I, des d'un punt de vista del prin­cipi de lliure empresa, només la regu­lació redis­tri­bu­tiva ha permès la pros­pe­ri­tat als empre­ne­dors que fan coses tan­gi­bles. Quan a Lula li van pre­gun­tar sobre la pros­pe­ri­tat crei­xent del Bra­sil, apa­re­llada a un cert ani­ve­lla­ment social, va res­pon­dre: “Nosal­tres no repar­tim perquè crei­xem. Crei­xem perquè repar­tim.”