No som un tros d'Espanya

No som un tros d'Espanya que vol separar-se'n: som un país mediterrani, amb una història de milers d'anys, que ha estat prehistòric, iber, celtiber, grec, fenici, romà, visigot, àrab, pretès carolingi i de la Marca Hispànica, comtal, feudal i d'atrotinades monarquies fins al 1714, en què perdérem la poca sobirania que restava. La miniinvasió francesa deixà palesa la monarquia titella de què gaudíem. Atrapats en un parany, mai hem pogut sortir-ne. “Sou espanyols!”, ens diuen. “Fals. Som catalans!” No hi ha a la Mediterrània cap país que hagi rebut la cultura a través de segles de tantes civilitzacions com nosaltres. Multiculturals, de sang europea i un pessic nord-africana, som atípics.

A Catalunya, fan molt de mal a l'opinió pública, pel que fa al futur de la posició de Catalunya a Europa, els comentaris programats i assajats, que provoquen por entre els que no coneixen com funciona Europa —que són la majoria—, les seves normes i lleis i el seu ordre jurídic prou ben dissenyats per a una institució que ha de poder donar exemple de modernitat, ordre, equitat i justícia. L'Organització de les Nacions Unides d'Europa si té problemes són d'altra mena, provocats pels mateixos adherits que pretenen aconseguir en lloc d'aportar. L'exemple de Rússia és prou alliçonador. Amb pretextos no creïbles —cosa que els preocupa ben poc—, envaeixen amb tropes països veïns i, al·legant inexistents perills, es queden d'ocupants —per mantenir-hi l'ordre, diuen— mesos o anys. Els altres associats escandalitzen els ambaixadors i en les sessions plenàries a Brussel·les sempre hi ha oradors valents que acusen Rússia d'invasió o de conquesta, mentre els seus membres parlamentaris trenquen un son amb cara satisfeta a l'escó.

El nostre problema concret és aquest: si Espanya és membre de ple dret de la Unió Europea i Catalunya, que és una part d'aquesta, s'independitza, no pot exigir la incorporació recolzant-se en el fet que amb la independència ens hem emportat la nostra part d'adhesió. Catalunya, com a país lliure, sobirà i independent, haurà de fer els tràmits pertinents d'un nou país que s'adhereix a les Nacions Unides. Res ho impedirà i els que pensen, creuen o diuen que no ens hi acceptaran estan equivocats o formen part de la trama d'embolicar la troca. Per adherir-nos, s'hauran de donar les dades econòmiques, culturals, socials, d'ordre polític, d'organització interior, d'exèrcit i d'armaments. En poc temps d'espera, serem membres de ple dret de les Nacions Unides i, és clar, enviarem ambaixador a Espanya, que haurà d'aguantar de tot. El que no hem de fer els catalans és esverar-nos per la primera impertinència que sona, privada o pública. La major part del que ens atribueixen sovint és més problema seu que nostre. No sé ben bé com, però ens en sortirem! La raó gairebé sempre triomfa, tot i que a vegades li costa.