Les magnituds de tot

Quin dia va ser que la diada de Sant Jordi es va començar a mesurar per la xifra de facturació de llibres i de roses? Sempre s'han venut llibres i roses per Sant Jordi. Però, des de quan és que, si no es venen tanta quantitat de llibres o tanta magnitud de roses, el sector editorial se n'anirà a l'aigua i el de la flor també?

No devia ser un dia gaire llunyà del que també va aparèixer a les notícies la multiplicació del preu de la mona de Pasqua per la quantitat que se'n preveia vendre i si la xifra global era superior o no a la de l'any anterior. O la festa de Tots Sants per la facturació en panellets de les pastisseries catalanes. O les coques de Sant Joan que consumiran. O els ingressos vitals que suposen per a un territori determinat que un nombre determinat d'habitants d'altres llocs s'hi desplacin per gaudir-ne de les meravelles naturals o atractius monumentals, però sobretot que hi consumeixin molt.

A mi, la veritat, tot això explicat així em sembla una pressió per fer-me tenir la sensació d'estar obligat a consumir la meva quota de llibres, roses, mona, panellets, coques, torrons, caps de setmana en un entorn idíl·lic i tornem a començar. I m'ho venen de tal manera que sembla que si no ho faig i si no ho fa vostè i l'altre i l'altre no farem res més que, no perdre tradicions, sinó contribuir a l'ensorrament econòmic de sectors econòmics sencers i de tants pobles encantadors com puguem situar en el mapa. Ja no és que el gaudi tingui un preu, que és lògic, és que sembla un impost revolucionari.

No vull dir que no sigui cert que l'oci i el consum sostenen bona part de l'economia real dels territoris. El que no m'agrada és haver-me de sentir malament si no participo amb la meva part alíquota en totes i cadascuna de les activitats festives i d'oci mesurades en termes econòmics que són fonamentals per a la supervivència de no sé quants sectors econòmics. És més, sé de què parlo perquè al meu poble natal han tancat fa poc, un bar, una de les dues carnisseries que hi havia i la botiga on venien els diaris. També és veritat que s'ha reobert la fleca, però perquè rutlli ha de vendre la major part del pa que fa a moltes botigues i restaurants de fora. I ja no parlem dels cines. Abans n'hi havia a cada poble i ara les multisales de les ciutats diuen que no poden sobreviure si no hi consumim crispetes a preus desorbitats. Sí, hi ha la crisi, és cert. Però moltes coses d'aquestes vénen de més enrere. I, per tant, hi ha alguna cosa més, i no sé què és.