Sant Jordi, 2014
Durant trenta-cinc anys he compaginat el dia de Sant Jordi les meves obligacions institucionals a Girona, i a Barcelona, amb una inexcusable presència a Girona per seguir de prop el muntatge de les parades al matí i la caiguda de la tarda enmig de la gernació a la Rambla, gaudint amb tothom d'una explosió festiva. Aquest any, en canvi, com l'any passat, no he hagut d'anar a la missa de Sant Jordi, a la capella del Palau de la Generalitat, ni a la tradicional benedicció de les roses.
De manera molt simple vaig repartir el dia, també, entre Barcelona i Girona. Vaig començar el matí a Barcelona amb una passejada per les Rambles, vaig continuar amb una tertúlia d'autors (Lluís Bassets, Care Santos, Fidel Masreal) al programa Els matins de TV3 i, després, a signar llibres a dues llibreries. Una trobada ràpida amb autors i editors del grup 62 i, finalment, un ràpid viatge en AVE cap a Girona, on vaig fer una entrevista a TVGi per acabar a la Rambla a signar llibres.
Tot això de caràcter personal només té importància si ho prenem com una talaia d'observació. Els carrers de Barcelona i de Girona compaginaven l'ambient festiu i l'horari laboral, i es vivia un clima d'eufòria festiva. Una explosió de llibres, flors, llum i color a partir d'un dia acompanyat pel temps. Va fer bo i la gent es va abocar al carrer amb una normalitat absoluta, amb una tranquil·litat màxima. No ho hauria de dir perquè el que és normal no és notícia. Però per si algú tingués dubtes sobre l'ambient dominant el dia de Sant Jordi, la resposta seria que no passava res que no passés cada any i, potser més que mai, es vivia la diada amb un clima de convivència màxima i, fins i tot, de discrepància sana entre autors, sense escarafalls.
Res a veure amb els intents de mostrar que la societat es trenca. No es trenca i no es trencarà. Només la trenquen les campanyes reiterades que tracten de fer creure que aquí ens tirem els plats pel cap cada dia.
He de dir que fins i tot els retrets que vaig rebre per alguna de les meves darreres manifestacions públiques van ser formulats de forma exquisida i elegant, i que ni els retrets ni les felicitacions no tenien una significació especial més enllà del valor de l'opinió, molt respectable, de cadascuna de les persones que les manifestava.
Però, avui, el que m'interessa sobretot és destacar un llibre publicat amb motiu d'aquesta diada i amb el sant com a tema; és el llibre de Stefano M. Cingolani Sant Jordi, una llegenda mil·lenària (Barcelona, Ed. Base, 2014); un llibre senzill i extremadament rigorós, descarregat de parafernàlia erudita, però d'una erudició màxima. Cingolani vol emmarcar la figura de sant Jordi en el context del primer cristianisme, el trànsit de la clandestinitat a l'oficialitat, el sorgiment del culte als màrtirs, la singularitat dels màrtirs militars (Teodor, Demetri, Mercuri i, naturalment, Jordi), i l'aparició d'un gènere específic: les actes i les passions dels màrtirs. Unes actes i passions en què allò que més importa és “la veritat del missatge que transmetien els textos, no pas l'autenticitat dels fets narrats”, per tal de contextualitzar adequadament la qüestió. Els fets són pocs. Un culte a sant Jordi a Lod (a 30 km de Jerusalem) al segle VI, l'expansió per Europa del culte, primer sense el drac i després amb el drac i, finalment, la difusió d'aquest culte a la Corona d'Aragó.
Diu Cingolani: “No tenim testimoni del culte fins el segle XI, quan el trobem als sacramentaris de Vic i de Ripoll i quan l'abat Oliba li dedica un altar a la reformada església de Ripoll; també hi ha un altar a ell dedicat a la nova catedral de la Seu d'Urgell i li és titulada juntament amb sant Salvador i Sant Ponç, la col·legiata d'Àger.»
No podem detallar més coses. La invenció de la tradició, la confecció de la llegenda arrelen a fons i ens porten fins ara. Del gloriós cavaller, de boires històriques, ningú no se'n recorda, només ressonen difuses per la galeria gòtica del Palau de la Generalitat les estrofes dels seus goigs.
