El museu dels horrors

A una amiga peri­o­dista li ha donat per col·lec­ci­o­nar les notes de premsa ridícules que es reben a la redacció on tre­ba­lla i en deixa constància a la seva pàgina de Face­book. En un període rela­ti­va­ment breu ha acon­se­guit com­pi­lar tot un petit museu dels hor­rors i ha com­par­tit amb els seus amics vir­tu­als titu­lars que expli­quen com el 75% dels espa­nyols reco­nei­xen que tenen menys ener­gia que deu anys enrere (una cons­ta­tació que es veu que creix espe­ci­al­ment a par­tir dels qua­ranta anys), que el risc de lesi­ons als ulls per culpa de l'ús de pes­ta­nyes postis­ses aug­menta en les fes­tes, que els ova­ris de les dones índies enve­llei­xen abans que els de les dones caucàsiques, que quan som feliços ren­dim més a la feina, o que les senyo­res que prac­ti­quen sexe amb una pare­lla esta­ble estan més satis­fe­tes que les que el prac­ti­quen amb pare­lles esporàdiques (un 96% con­tra el 80%), però sense dir res de la pràctica esporàdica o nul·la del sexe en pare­lles esta­bles, que també deu exis­tir.

Ja veuen que la meva amiga –que té un ele­vat con­cepte de notícia i poc temps per per­dre– està con­vençuda que d'estu­dis, infor­mes, recer­ques, pro­jec­tes i estadísti­ques inútils l'infern n'està empe­drat. Un ser­vi­dor també. Si volen tro­bar rànquings d'estu­dis científics, sociològics i estadístics que resul­ten com a mínim curi­o­sos, inter­net n'està ple. Els tre­balls que ava­len els efec­tes bene­fi­ci­o­sos del con­sum de deter­mi­nats pro­duc­tes han esde­vin­gut un clàssic publi­ci­tari del pre­sent i inclou dues vari­ants: els pro­duc­tes mira­cu­lo­sos, que van des dels deter­gents fins a l'ali­men­tació, i els que tenen mala imatge o poden ser per­ju­di­ci­als (ja saben: el vi i el whisky con­su­mits amb mode­ració són pro­tec­tors car­di­o­vas­cu­lars; tres canyes de cer­vesa diàries no només no engrei­xen sinó que redu­ei­xen el risc de dia­be­tis i d'hiper­tensió, etc.). Sobre els estu­dis científics en par­ti­cu­lar, un col·lec­ci­o­nista notori és Quim Monzó, que ha escrit un bon plec d'arti­cles sobre els pre­mis Ig Nobel, una paròdia dels Nobel pri­mi­ge­nis que dis­tin­geix les recer­ques i els des­co­bri­ments més estra­fo­la­ris. L'any 2013 van gua­nyar, entre d'altres, els autors d'un estudi fantàstic sobre els efec­tes d'escol­tar òpera en rato­lins amb el cor tras­plan­tat. El prin­cipi fun­da­ci­o­nal dels Ig Nobel és molt acla­ri­dor: pre­miar estu­dis que “pri­mer fan riure i després fan pen­sar”. És el que em passa amb els titu­lars de la meva amiga: quan més hi penso menys em fan riure.