Per la boca mor el rap

Dos tristos incidents han demostrat la necessitat que els personatges amb projecció pública apamen la saliva que gasten. Els teòrics d'allò que en diuen comunicació s'han destarotat en els darrers temps alertant-nos que vivim una era de soroll excessiu. En cap altre moment de la història de la humanitat les persones no havien rebut més informació i en cap altre moment no havien corregut el perill d'estar tan desinformades. Paradoxes de les noves tecnologies, que envelleixen cada dia. Algú amb projecció pública no es ningú si cada dia no aixeca acta de vida almenys tres vegades. En el cas dels polítics, cinc: dues entrevistes, una declaració i dues piulades. No és estrany que Pere Navarro hagi volgut aprofitar una lamentable oportunitat –l'agressió que va patir a l'entrada de la seu de Terrassa– per fer-se més visible i vendre doctrina. Calamitosa estratègia. S'ha contradit i ha atiat un foc perillós. En un primer moment no va fer referència a la intenció sobiranista del colp. Després es va passejar per Madrid donant per descomptat que havia patit un rampell d'intransigència independentista i finalment ha enviat una carta als militants socialistes en què torna a embeinar el sabre antiseparatista. Uf! El segon personatge és Loquillo. Volia vendre un disc i ha acabat estacant-la fins al mànec. El cantant que interpreta totes les partitures de l'auca no sabia qui l'entrevistava? Potser sí que faríem bé introduint l'assignatura de comunicació en la primària. I la de prudència.