Crispació

Res no jus­ti­fica la violència, només fal­ta­ria, tant si és física com psi­cològica o de poder, tot i que s'ha dit que una bufe­tada donada a temps pot estal­viar molts mals poste­ri­ors. Una plan­to­fada mai no es pot jus­ti­fi­car i cal denun­ciar-la, sigui a ple car­rer o a l'inte­rior d'un tem­ple. No sé si és neces­sari repe­tir-ho, però queda dit, per si de cas.

Amb tot, res no és més roí que uti­lit­zar un fet pun­tual i d'esquiva lec­tura per orga­nit­zar tota una teo­ria de la cons­pi­ració. Les coses són com són i no pas com a vega­des es rela­ten i hi ha per­so­nes que no tenen el mínim pudor inven­tant ron­da­lles per inten­tar treure rèdit d'alguna crònica mal expli­cada, fins per­ju­di­cant ter­cers, o con­tri­buint a una cris­pació que ells matei­xos apa­ren­ten denun­ciar.

Vuit dies després del mas­te­got que tras­balsà una cate­dral del país, el fet encara res­sona, per obra i gràcia de qui ha plo­ri­que­jat arreu, exhi­bint una galta dol­guda. I, en el ceri­mo­nial de la con­fusió, lluny del ceri­mo­nial d'una pri­mera comunió, el dol­gut agre­dit crea un incon­sis­tent relat de la cris­pació que viu Cata­lu­nya i de la san­guinària actu­ació de les hor­des de l'este­lada, que con­du­ei­xen el país a una guerra fra­tri­cida, on les famílies no se salu­den i tot acaba a cops de puny.

Res no val recor­dar que per la Diada es mobi­lit­zen dos mili­ons de ciu­ta­dans sense cre­mar ni una pape­rera o que s'ocupa els car­rers per Sant Jordi amb les úniques armes d'un lli­bre i una rosa, i tot val per mos­trar la més abso­luta inca­pa­ci­tat de lide­ratge de qui no sap valo­rar el seu entorn ni conèixer els seus veïns. Quina poca cate­go­ria política, fins i tot per­so­nal, quan es cul­tiva la sos­pita de tot un poble per jus­ti­fi­car una opció, sem­pre lícita però ferida per una sèrie d'actu­a­ci­ons mal­des­tres.

“El món con­tra meu”, expressa l'apre­nent de brui­xot, sense saber que ni aquest títol és al seu abast. Queda dit, sense uti­lit­zar cap nom per no ofen­dre el plo­ra­mi­ques que va per­dent el crèdit pels des­co­sits.