Collonades!

Josep Pla, el nos­tre gran escrip­tor i peri­o­dista, trans­for­mava els fets i les decla­ra­ci­ons dels polítics famo­sos de l'època, d'arreu del món per on viat­java, en lite­ra­tura crítica —sovint bur­leta, irònica o des­pec­tiva—, en què sovin­te­java el qua­li­fi­ca­tiu “collo­na­des”. Si visqués en aquests moments a la seva vella casa de Llo­friu, no hau­ria de sor­tir gaire lluny per pro­veir-se de temes per a les cròniques, ado­ba­des aques­tes amb les collo­na­des reco­lli­des entre els actu­als polítics espa­nyols sobre­sor­tints, un bon nom­bre dels quals s'han pro­po­sat de batre el rècord de per­cen­tatge de collo­na­des en les seves decla­ra­ci­ons, escrits, dis­cus­si­ons i debats par­la­men­ta­ris, atacs a Cata­lu­nya —que de tot hi ha— i gai­rebé sem­pre que obren la boca.

Hi ha en aquest moment dos grans temes sobre­sor­tints: la crisi, que, aca­pa­ra­dora, dóna de si mateixa qüesti­ons, dis­cus­si­ons, nega­ti­ves i afir­ma­ci­ons per pro­veir de plan­ter jove de collo­na­de­tes, el qual, ben ado­bat, les desen­vo­lu­parà fins a collo­na­des adul­tes a punt de collir. El par­tit que governa Espa­nya, que entre­nat a l'opo­sició hau­ria d'estar prou pre­pa­rat, té por­ta­veus que repar­tei­xen atri­buts mas­cu­lins, tal­ment flo­re­tes, a la pro­cessó de Cor­pus. L'altre cul­tiu del mateix pro­ducte tes­ti­cu­lar és la vella pre­tensió cata­lana de sobi­ra­nia i inde­pendència, ara de rabi­osa actu­a­li­tat. En Pla hau­ria d'haver dei­xat altres expres­si­ons per no ser repe­ti­tius. Pot­ser, dic jo, collo­nada gene­ral, o bé collo­nada total, hau­rien ser­vit. Collo­nada per­ma­nent i la vari­ant exclu­si­va­ment collo­na­des també hau­rien donat molt de joc. S'ha de dir, però, que la pre­si­denta del par­tit esmen­tat a Cata­lu­nya, quan parla de qual­se­vol referència, deixa anar una ver­ta­dera càrrega d'exa­brup­tes. Ella riu amb la boca oberta per aga­far aire per a noves ràfegues. És incan­sa­ble per par­lar i repar­tir cas­ta­nyes. Ben segur que no és única, tot i que seria difícil tro­bar-ne una d'igual.

He dei­xat per aca­bar el govern espa­nyol. En con­tra del que deien de la “franca recu­pe­ració”, han donat xifres que, si són cer­tes, es poden qua­li­fi­car de pre­o­cu­pants. La tassa d'atur no bai­xarà del 20% fins al 2017. Com podien par­lar de 821 nous llocs de tre­ball dia­ris durant dos anys si durant el pri­mer tri­mes­tre d'aquest any se n'han per­dut 184.600? Així mateix, el ritme de crei­xe­ment del PIB és tan mode­rat que, per pas­sar de l'1,2% al 3%, faran falta tres anys. Han cal­cu­lat a ull una rebaixa fis­cal de 7.600 mili­ons. “Visca!”, s'ha sen­tit ací. Anem tan bé que el govern ha pen­sat con­ge­lar la des­pesa pública durant uns anys. Ara que la N-II sem­blava reviure! No és neces­sari seguir. Està demos­trat, una vegada més, que en con­tra del que mana el sen­tit comú, entre el poble, el govern espa­nyol i Europa, no hi ha cap mena de sin­to­nia. No he par­lat de collo­na­des inde­pen­den­tis­tes, que n'hi ha: i tant! Ho faré. El que no admet dub­tes és que les collo­na­des d'en Pla s'han actu­a­lit­zat!