Productius i improductius

Tinc un amic empresari que, amb sorna, classifica la població entre productius i improductius. Segons l'enquesta de l'EPA del primer trimestre d'enguany, es detecta que només el 30% de la població activa formen part dels productius; és a dir, són els 14 milions de treballadors del sector privat.

I com arriba, l'EPA, fins aquestes dades? Doncs grosso modo diríem que a l'Estat espanyol hi ha 46,6 milions de residents i 8,5 milions són menors de 16 anys. Això vol dir que hi ha 38,1 milions d'adults i, d'aquests, 15,6 milions són inactius: jubilats, estudiants, incapacitats i persones que només es dediquen a les tasques de la llar. Per tant, queden 22,5 milions en disposició productiva. Si d'aquests en restem els 5,9 milions de desocupats que hi ha actualment, queden treballant 16,6 milions dels quals 2,9 milions treballen en el sector públic i 13,7 milions ho fan en el sector privat.

Això suposa que avui tenim una ocupació en el sector privat del nivell de l'any 2002. Aquesta crisi en ha suposat la destrucció laboral més gran de la història. Només cal recordar que a l'any 2007, d'una població de 44,8 milions d'habitants, 17,8 milions ho feia en el sector privat; és a dir, el 39,7% de la població, mentre que ara és el 29,4%. Tot i que la conflictivitat laboral més vistosa s'ha produït en el sector públic amb constants manifestacions, la realitat és que aquesta crisi ha destruït 3,7 milions de llocs de treball del sector privat mentre que en el sector públic ha estat menys de 80.000.

La conclusió primera que hom treu d'aquestes dades és que el país s'ha empobrit i ha afeblit el potencial de creació de riquesa des del 2007. Per tant, no ens enganyem, el futur encara és molt més problemàtic i l'esforç que encara ens resta per fer és molt més important perquè hi ha poca gent per fer-lo.

Un crit que va fer fortuna en els darrers dies del govern d'Aznar fou: “volem un govern que no ens enganyi.” I aquest comportament d'escassa ètica política queda més palès en les campanyes electorals. En l'última campanya electoral a les eleccions espanyoles, José Luis Rodríguez Zapatero negava rotundament la crisi quan ja era ben evident. El programa del PP parlava de la crisi però alhora proposava com a mesura per sortir-ne una retallada d'impostos abraçant la teoria, poc realista en la nostra situació, que al tenir més diners els consumidors gastarien més i reactivarien l'economia. En poc temps d'estar a la Moncloa el PP de Mariano Rajoy, l'augment d'impostos i retallades de tota mena va ser el més espectacular en la història democràtica recent, i tinc el convenciment personal que tant els uns com els altres sabien prou bé que ens mentien, però era temps electoral.

Ara tornem a temps electorals i tornen les mentides, però aquest cop el focus se situa en la reforma tributària que, segons el govern espanyol, suposarà una baixada d'impostos. Però com que estem tècnicament intervinguts i la troica ens ha donar el beneplàcit del Programa d'Estabilitat 2014–2017, i allà no entenen d'electoralismes i sí de números, necessiten veure clar que el pla s'encamina a la reducció del dèficit tal com està previst, que és realment el que els importa. Així doncs, tot i que fa un mes que en la roda de premsa posterior al Consell de Ministres, la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaria va dir solemnement que la proposta de gravar l'habitatge quedava rebutjada en el pla enviat a Brussel·les, aquesta setmana queda clar que s'hi preveu aquest gravamen, a més del que ja suposa la retirada de la desgravació per hipoteca. És una pena, però l'u de maig passat no vaig veure cap pancarta que digués: “volem un govern que no ens menteixi”, tot i que està escrit que només la veritat ens farà lliures.