La República

No em puc estar de reproduir-ho: “Espanya (...) és una cosa immòbil. La Monarquia és una situació eterna. La duració d'aquesta Monarquia està assegurada, primer, per l'exèrcit i la marina, que és una clau intocable. Després, pel latifundisme del sud, d'Andalusia i Extremadura. Després, per l'Església catòlica, apostòlica i romana, per la qual els espanyols senten una adoració viva, activa, pintoresca i indispensable. Després, perquè els diners són monàrquics (...). Ara bé avui, dia 14 d'abril, totes les impressionants columnes del temple immòbil s'han esfondrat. Em vénen unes ganes de riure que, si la meva personal fatiga en un dia com aquest, tan carregat, ho permetés, serien probablement més abundants.”

Ho diu Josep Pla al seu breu i sucós llibre Madrid - L'adveniment de la República, i m'ha semblat oportú reproduir-ho per les evidents semblances amb els temps actuals. També aleshores hi havia un ordre constitucional que consagrava la Monarquia, i unes simples eleccions municipals van capgirar la truita. Per què? Perquè la gent la volia, la República. Malgrat l'immobilisme, malgrat les forces vives, malgrat el poder, la gent, a tot arreu de l'Estat, estava fins als capdamunt de la Monarquia borbònica i volia la República.

Per tornar allà on eren (no oblidem que durant el franquisme Espanya va continuar essent legalment una Monarquia), van haver de recórrer a una de les més ferotges, salvatges i despietades guerres civils de tota la història contemporània. Ara, a dins d'Europa, això és impossible.

No estic dient –com diuen que diem– que les coses seran fàcils. Mai no ho són. Però hi ha diversos factors a favor de l'independentisme: la corrupció desvergonyida amb què s'ha viscut la darrera dècada, l'existència d'un dels governs més ineptes que hi ha hagut mai, la presència subtil però certíssima d'Europa, el pacifisme dels ciutadans catalans i la burrera inexplicable dels espanyolistes. La veurem, la independència. Ja ho crec que sí.