El primer bisbe franquista

El pri­mer bisbe fran­quista que hi va haver a Bar­ce­lona, don Miguel de los San­tos Díaz Gómara, va mar­xar de la ciu­tat al cap de tres anys de ser-hi, perquè per motius d'ordre polític o religiós no hi va encai­xar, i va tras­lla­dar-se de nou a Car­ta­gena, d'allà on havia vin­gut. Ha dei­xat expli­cat l'his­to­ri­a­dor Josep Benet que “el dia 24 de març [de 1939], dos mesos després de l'ocu­pació de Bar­ce­lona per les for­ces fran­quis­tes, pre­nia pos­sessió de la diòcesi, com a admi­nis­tra­dor apostòlic, el doc­tor Miguel de los San­tos Díaz de Gómara, bisbe que era de Car­ta­gena. El nou bisbe de Bar­ce­lona des­co­nei­xia abso­lu­ta­ment la diòcesi que anava a regir, en cir­cumstàncies tan difícils com les de la post­guerra i, natu­ral­ment, igno­rava del tot la llen­gua, la història i la cul­tura de Cata­lu­nya. El nou pre­lat de la diòcesi es pre­sentà davant els seus dio­ce­sans com un bel·lige­rant i ven­ce­dor en la Guerra Civil que aca­bava. L'espe­rit que informà la diòcesi de Bar­ce­lona durant el temps que va regir-la aquest pre­lat –va expli­car Benet– hom el troba reflec­tit en totes les publi­ca­ci­ons reli­gi­o­ses de l'època i en els dis­cur­sos epis­co­pals”.

“Afor­tu­na­da­mente para noso­tros –deien alguns dels paràgrafs del docu­ment ofi­cial de salu­tació publi­cat pel doc­tor Díaz de Gómara en pren­dre pos­sessió de la diòcesi de Bar­ce­lona–, nues­tro invicto Cau­dilo, el Gene­ralísimo Franco, había lan­zado un grito de rebeldía con­tra la tiranía roja, y sus ejérci­tos han recu­pe­rado para Dios y para España esta tierra ben­dita, esta Cataluña amadísima.”

Amb el nome­na­ment fet pel Vaticà d'aquest bisbe, d'admi­nis­tra­dor apostòlic de la diòcesi de Bar­ce­lona, no sola­ment no cessà l'exclusió de la llen­gua cata­lana a l'Església, que les auto­ri­tats havien decre­tat, sinó que amb la col·labo­ració del nou bisbe aug­mentà. “Al mateix temps –afe­geix Benet– el nou bisbe esti­mulà també el con­fu­si­o­nisme entre el tem­po­ral i l'espi­ri­tual i arribà a posar l'Església al ser­vei de la colo­nit­zació de Cata­lu­nya i a uti­lit­zar-la com a ins­tru­ment de pro­pa­ganda del règim fran­quista”. La Hoja Dio­ce­sana número 1, del segon diu­menge d'abril del 1939, deia: “... Se com­place [l'esmen­tada publi­cació] en expres­sar con el mayor fer­vor su inque­bran­ta­ble adhesión a (...) así como al glo­ri­oso Movi­mi­ento Naci­o­nal sal­va­dor de España, en la per­sona de nues­tro invicto Cau­di­llo, Gene­ralísimo Franco. La dirección.”

A don Miguel de los San­tos, bisbe pro­vi­si­o­nal, va suc­ceir-lo don Gre­go­rio Modrego, pri­mer bisbe defi­ni­tiu. El bisbe Modrego va res­pec­tar les senyes cata­la­nes, però no va fer cap esforç, ni cap ini­ci­a­tiva per pro­moure-les. Tam­poc es va dis­tin­gir per la seva com­prensió vers les posi­ci­ons de cata­la­ni­tat. Poc a poc, amb Modrego van anar sor­gint força pro­ble­mes, i un dels pri­mers va ser el dels cate­cis­mes en català. Impul­sor, entre altres con­gres­sos, d'un Congrés de Cate­cis­mes, Modrego va reu­nir cate­quis­tes de l'Estat i de l'estran­ger. D'aquell congrés en van deri­var algu­nes publi­ca­ci­ons, però no la de l'espe­rat cate­cisme català, ni tan sols la ree­dició dels cate­cis­mes cata­lans que ja exis­tien.

Els fidels cata­lans van que­dar orfes en matèria de cate­cis­mes en la llen­gua pròpia i, ales­ho­res, van aparèixer alguns cate­cis­mes clan­des­tins. Un dels pri­mers cate­cis­mes clan­des­tins es va edi­tar a la parròquia de Sant Celoni, al peu del Mont­seny, i se'n van fer dues edi­ci­ons. Altres sacer­dots, en altres parròquies, van assu­mir edi­ci­ons par­ti­cu­lars i clan­des­ti­nes de cate­cis­mes cata­lans. Algu­nes d'aques­tes edi­ci­ons caso­la­nes eren de molt baixa qua­li­tat, però ser­vien per sor­tir del pas i mai no exce­dien l'ús res­trin­git a la pròpia parròquia. Alguns sacer­dots van ser avi­sats i, d'altres, van ser cas­ti­gats (“apar­tats”) de les seves parròquies per haver comès la rellis­cada d'haver fet alguna pre­di­cació o publi­cació en llen­gua cata­lana.

Durant els pri­mers anys del fran­quisme, la feina resis­tent de l'Església cata­lana la van exer­cir alguns cape­llans a títol indi­vi­dual. La cam­pa­nya Volem bis­bes cata­lans no va arri­bar fins al 1966, quan la vin­cu­lació entre el Vaticà i el règim va por­tar el nome­na­ment d'un nou bisbe espa­nyo­lista per a Bar­ce­lona, el doc­tor Mar­celo González Martín. En l'època actual, pot­ser algú haurà d'assu­mir l'acti­visme impa­ga­ble dels dos resis­tents cris­ti­ans des­a­pa­re­guts, Josep Benet i Albert Manent.