La llei del silenci

Es queixen per mètode i cartilla els representants d'allò que, sense intencions malèvoles, en podríem dir “unionisme” de patir silenci, ostracisme i aïllament. Repeteixen, una vegada i una altra, aquests senyors, que el periodisme a Catalunya és monocord i els és hostil. Arriben fins i tot a parlar de “pensament únic” i “omertà”. Dirigeixen les crítiques més agres, sobretot, als mitjans de comunicació de la Generalitat, que acusen d'actuar a dictat del separatisme. Que santa Llúcia i tres o quatre membres més del santoral catòlic els conservin la vista d'àliga! S'alteren, irats, quan algú els demana que facin un repàs de la línia editorial dels diaris amb més difusió del país. I llavors insisteixen en la “manipulació sistemàtica” de TV3 o de Catalunya Ràdio, “que paguem entre tots”. No cauen en el fet que en aquest país entre tots ho paguem absolutament tot. També les enormes banderes que pengen els delegats de l'exèrcit espanyol perquè quedi constància de la seva presència i tutela. Sigui com sigui, si cal parlar de paraules i silencis dels mitjans públics, parlem-ne. Ahir, per exemple, ho feia aquest diari, que s'ha molestat a contrastar les dades que mensualment ofereix el Consell Audiovisual de Catalunya. I què diu el CAC? Que la presència de Pere Navarro i Alícia Sánchez-Camacho és desproporcionada als mitjans de la Generalitat. I que TVE, que també paguem entre tots, fa sa guerra i sobreexplota Albert Rivera mentre ignora David Fernández. Clamorosos silencis, sí senyor.