Opinió

Pel broc gros

De tornada del país de ‘la liberté, la fraternité, l'egalité‘

Tura Soler / [email protected]

Vaig esquivar la masovera irada, però vaig quedar estupefacta. Amb l'estranya sensació que ens havien robat un pedaç de llibertat

aig tenir la sort, fa un dies dies, de fer una petita ruta per la Costa Blava, la Camarga, la Provença i l'Ardecha. Em va agradar el tracte i hospitalitat dels hostals on vam fer parada de viatge. I sobretot la seva manera confiada de registrar els hostes. Quan em van demanar la identificació, jo, avesada al funcionament del nostre territori, ja treia el DNI i la targeta de crèdit disposada a passar el tràmit de ser sotmesa al control policial de clients i a pagar per endavant. No! No! No feia falta res d'això. Només el nom. El de pila. Amb Toura, tal i com anotaven, ja en tenien prou. I apa! Ens donaven les claus (les de l'habitació i les de l'hotel també). “I ja pagareu quan marxeu!”, et deien. A diferència d'aquí, la policia no deu tenir la llista diària dels hostes i no deu poder mirar si se'ls allotja cap delinqüent esgarriat. Però la confiança rebuda et dóna aires de llibertat. I a l'hora de travessar la línia imaginària de la frontera, també veus via lliure perquè ja han desaparegut les cabines policials que et feien aturar perquè el policia mirés si feies cara de sospitós. És clar que jo quasi que m'estimaria més haver d'ensenyar el DNI a un policia malcarat que no pas haver de posar la targeta a les cabines escurabutxaques on ara no veus la trista cara de cap persona per humanitzar el mal tràngol. Però vaig arribar satisfeta de pensar que el lema liberté, fraternité et egalité no només el graven a les pedres. De tornada a la Garrotxa, la terra dels meus ancestres pels segles dels segles, anem a complir amb la tradició de l'aplec de Sant Julià del Mont, fent el pelegrinatge pel camí costerut que mena cap a l'ermita resseguint la impressionant cinglera. Mentre transitem pel corriol que, amb esclops i espardenyes, van trepitjar els nostres ancestres... apareix una burot espontània (la llogatera nouvinguda d'una masia) que no para de cridar, apel·lar a la propietat privada, amenaçar de fer-nos estripar pels gossos (en té desenes), ens acusa de perpetrar un delicte “penal” (com si no ho fossin tots), diu que ens grava amb càmeres i simula que truca a la policia i demana una “patrulla urgent”. Jo, a diferència de la majoria de pelegrins, vaig aconseguir esquivar la masovera irada, però vaig quedar estupefacta. Amb l'estranya sensació que ens havien robat un pedaç de llibertat.


v



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.