La boca tancada

Aquest titu­lar, que m'ha sal­tat a la pàgina tal com sovint ens bro­llen les parau­les, em recorda vist escrit els d'una època que crèiem per­duda per sem­pre més. Em sug­ge­reix també la cançó de Llach que el públic fas­ci­nat can­tava quan el can­tau­tor no podia can­tar-la, per mana­ment judi­cial. Llach ini­ci­ava nomes l'estrofa “i no em sap cap greu...”. Callava i era la gent que omplia els locals de gom a gom qui seguia can­tat “...dur la boca tan­cada, sou vosal­tres qui heu fet del silenci paraula”.

I em pre­gunto per què encara pot tenir vigència aquest titu­lar. Que en té, no ho dubto ni una mica.

Immer­sos dins el procés cap a la cons­trucció de l'Estat català, tenim tots ple­gats un pacte tàcit. Un pacte de silenci. Per a obte­nir la inde­pendència no alçarem les mul­ti­tuds en con­tra de res més que no sigui con­tra les males pràcti­ques d'un Estat que ni ens accepta com som ni ens deixa mar­xar. La influència de l'Assem­blea Naci­o­nal Cata­lana és, pot­ser, la cau­sant d' aquesta acti­tud. Com s'ha dit, un dels lemes de l'asso­ci­ació és la “trans­ver­sa­li­tat”. Amb l'únic propòsit d'acon­se­guir la inde­pendència de Cata­lu­nya, no pren cap més com­promís polític. Con­següent­ment, una sèrie de con­di­ci­ons, no pas escri­tes, però sí sub­ja­cents, han estat assu­mi­des pels ciu­ta­dans i ciu­ta­da­nes del col·lec­tiu: inten­taríem no ser par­ti­dis­tes fins a la inde­pendència.

Callar davant les situ­a­ci­ons de forta desi­gual­tat social, d'empo­bri­ment de les famílies, d'aug­ment de l'atur, de reta­lla­des a dojo, és ben difícil. Si el procés hagués estat curt, si hagués estat una mica –només una mica tan sols– més con­cen­trat, l'acti­tud s'hau­ria fet supor­ta­ble, però quan el temps s'allarga al ritme d'un Rajoy que l'estira pen­sant que el tren­carà, les per­so­nes que som a l'ANC comen­cem a par­lar. No podem tenir més la boca tan­cada. I ja fa dies que alguns, molts, diem clara­ment que l'Estat català s'entén amb una opció que porta incor­po­rada una situ­ació social de justícia, tanta justícia com pugui ser. És a dir, que inclo­gui, com a mínim, i per damunt de tot, una sani­tat i un ense­nya­ment uni­ver­sals. Que inclo­gui els suports soci­als per la gent des­val­guda. Que exi­geixi trans­parència i hones­te­dat impol·luta als càrrecs esco­llits pel poble. Que als que roben se'ls faci retor­nar el que han robat i se'ls con­demni a fer tre­balls gratuïts per la soci­e­tat humana ofesa. És a dir, cada cop més fem un gir cap al desig d'una soci­e­tat que enten­gui que ser lliure vol dir tenir pos­si­bi­li­tats de poder tre­ba­llar, que pre­vegi que, ja que les màqui­nes ens fan la feina, el tre­ball labo­ral i remu­ne­rat ens l'hau­rem de repar­tir. Una Cata­lu­nya que con­si­deri que a part d'ella hi ha un món on encara es roben els nens, i es muti­len les dones, fins a la mort si cal. Que faci de la soli­da­ri­tat el lema cons­ti­tu­tiu. Que tin­gui clar que robar a la soci­e­tat és delicte. Un dels més per­ni­ci­o­sos delic­tes que hom pot rea­lit­zar. Que enten­gui que fer pagar als tre­ba­lla­dors els impos­tos pel repar­ti­ment del benes­tar men­tre no es gra­ven les transac­ci­ons de la borsa, és una indig­ni­tat. Que sub­ven­ci­o­nar la banca quan el per­so­nal demana cari­tat és indig­ni­tat, i una pràctica d'usura, aque­lla paraula que els pode­ro­sos feien ser­vir per alçar el poble con­tra els pres­ta­dors men­tre ells, els pode­ro­sos, seguien amb les seves habi­tu­als tra­pe­lle­ries.

Que cal callar fins a tenir un Estat? No pas. No volem tenir més la boca tan­cada, i si unes quan­tes per­so­nes de l'ANC volen seguir callant, les res­pec­ta­rem, és clar. Que algu­nes cre­uen que un Estat sotmès a les finan­ces és l'Estat que cal, ho res­pec­ta­rem. Només fal­ta­ria. Ja ho hem dit: som trans­ver­sals.