Opinió

Poc sentit comú, a can Barça

El Barça és una enti­tat pri­vada i, de por­tes endins, els seus res­pon­sa­bles poden fer el que con­si­de­rin més con­ve­ni­ent per als seus interes­sos. Sí que és veri­tat que té uns asso­ci­ats que, amb el seu vot, poden ava­lar o desau­to­rit­zar els que la gover­nen, però en una enti­tat d'aques­tes dimen­si­ons això és con­si­de­ra­ble­ment difícil i només les elec­ci­ons a junta poden arri­bar a can­viar alguna cosa si no és
que cauen en tram­pes gato­par­des­ques.

Així i tot, la decisió dels socis no és ni única ni incòlume. Entre els mili­ons de segui­dors que el Barça té arreu del món, alguns cen­te­nars de milers per­ta­nyen a l'entorn social més pro­per i –sense ser-ne socis– efec­tuen una altíssima pressió sobre l'enti­tat. Par­len, comen­ten, difo­nen notícies i rumors, apro­ven o des­a­pro­ven res­pon­sa­bles, tècnics, juga­dors, deci­si­ons, tàcti­ques… qual­se­vol aspecte del club que s'han fet seu, gràcies al poderós efecte d'atracció del fut­bol i de l'atàvica neces­si­tat d'iden­ti­fi­cació col·lec­tiva.

Hi ha, a més a més, un apa­rell ampli­fi­ca­dor que mul­ti­plica aquesta pressió: els mit­jans de comu­ni­cació. Cons­ci­ents que no poden obviar aquesta rea­li­tat social, n'esde­ve­nen alta­veu i hi apor­ten tanta lle­nya com con­vin­gui per man­te­nir viu el foc que escalfa la cal­dera dels segui­dors, i no sem­pre amb bones inten­ci­ons.

Les jun­tes del Barça han de viure en aquest hàbitat i quan el clima gene­ral trans­met ner­vi­o­sisme, el pri­mer que per­den és el sen­tit comú. No es podria expli­car de cap altra manera que hagin dei­xat enve­llir l'equip, que no hagin sabut tallar les inèrcies auto­ges­tionàries de la plan­ti­lla i que no hagin fal­cat l'auto­ri­tat de l'entre­na­dor. Tam­poc no és gens rao­na­ble la ren­dició a les exigències de Messi (set revi­si­ons de con­tracte en nou anys) que con­di­ci­o­nen la con­fi­gu­ració de l'equip i sense pren­dre consciència que aquesta acti­tud és una bomba de rellot­ge­ria a sota de la ban­queta. Però encara s'explica menys que, sense haver aca­bat la lliga i encara amb pos­si­bi­li­tats de gua­nyar-la, la junta de Josep Bar­to­meu hagi dei­xat trans­cen­dir els plans de reno­vació amb tot el que això repre­senta per a la ja deses­ta­bi­lit­zada moti­vació dels juga­dors. Explica, tot això, la laxi­tud davant les opor­tu­ni­tats que l'atzar els posa tos­su­da­ment al davant?

La direc­tiva bar­ce­lo­nista hau­ria de ser capaç de con­viure en el clima de per­ma­nent agi­tació del seu entorn sense per­dre l'ore­mus ni ven­dre's l'ànima al dia­ble. I ara mateix, sem­bla que no és capaç de fer ni una cosa ni l'altra.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia