Efecte papallona

La presumpta plantofada a Pere Navarro ha provocat un autèntic efecte papallona. Ha merescut generoses portades en mitjans de comunicació àvids de vincular violència i sobiranisme. I entremig hi ha hagut els fructuosos intents de sempre per relacionar el sobiranisme amb el nazisme, amb ETA, amb l'evasió fiscal, amb la kale borroka, amb l'islamisme i amb la demència. ¿Com és que l'espanyolisme, històricament caracteritzat per una cultura política de la violència (exaltació de la sang, colonialisme, imperialisme, destrucció cultural, militarisme, pronunciaments, judicis sumaríssims, afusellaments, cops d'estat, dictadures, feixisme, aliances amb el nazisme, terrorisme d'estat, tortures a les comissaries...), de cop i volta es mostra tan delicadament sensible i afectat per una presumpta plantofada?

A l'espanyolisme li fa por la pau civil. Li fa por que la realitat reflecteixi una societat madura que discuteix democràticament, tensionadament (per què no?) i pacíficament el seu futur. Li fa por que un 80% de la societat catalana declari que accepta el resultat que surti d'un referèndum d'autodeterminació. Guiat pel diagnòstic d'Aznar (“abans es trencarà Catalunya”), l'espanyolisme aposta per promoure el trencament de la pau civil. Però aquesta vegada ho assaja amb la –diguem-ne– màxima subtilitat històrica de què es capaç: atribuir la violència a l'altre, al sobiranisme. L'espanyolisme tem que una part substancial de la població catalana, tot i no mostrar-se proactivament independentista, tampoc no es manifesti refractària a la independència. Per això continuarà apel·lant a la sang, a les presumptes agressions dels altres, o a una instrumentalització autoritàriament paternalista de la immigració. Només la (presumpta) violència del sobiranisme pot promoure la divisió social anhelada. El somni sublimat de l'èpica espanyolista seria el d'haver de desfilar per la Diagonal amb els tancs a fi de restaurar la Ley y el Orden.