Opinió

Desclot

Més sobre Raimon

Els defensors rampants de Raimon demanen tanda. Mai ningú havia sospitat que el cantant de Xàtiva tenia tant de reconeixement entre tanta tropa estranya. Més aviat, semblava que precisament el Pele havia patit durant dècades la indiferència o l'hostilitat de l'esquerra esnob i d'allò que en diuen l'establishment. Però ara ens resulta que no. Que hi havia una pila de silents perpetus que en realitat l'estimen tant que no se'l volen deixar tocar. “No em toqueu el Raimon!”, bramen. Ho fa, per exemple, el senyor Antoni Puigverd, que ahir a La Vanguardia demanava respecte pel seu ídol fins ara inconfés. Protestava Puigverd i clamava a tots els cels pels presumptes atacs que Raimon ha patit aquests dies des del sobiranisme, arran de les declaracions en què ha expressat la fondària dels seus dubtes sobre la independència de Catalunya. Quins atacs, senyor Puigverd? Els de les xarxes socials? No n'hauria de fer cas. Vostè, jo i tota criatura que es mou en el trist i alegre món de la projecció pública en rebem cada dia. I de més intensos. Ens va en el sou. I alguns n'haurien de patir més, perquè cobren més. Qui més, amb noms i cognoms, ha atacat Raimon? Ningú. Fa tot l'efecte que alguns ànims alterats volen escampar la sensació que Catalunya pateix la intransigència independentista. Quina intransigència? Vostè també la pateix, senyor Puigverd? No en fa cara. Si en vol saber una mica més, d'intransigències –de signe contrari, per cert–, pregunti en el seu entorn periodístic. De res.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.