La banalitat inconseqüent

La cons­ta­tació de l'error rei­te­rat en les afir­ma­ci­ons con­du­eix a la manca de cre­di­bi­li­tat de qui les fa. Si es repe­teix es passa de la manca de cre­di­bi­li­tat a la bana­li­tat; els altres aca­ben no tenint en compte el que se'ls diu.

És lògic i legítim que en política els argu­ments es pre­sen­tin de manera no neu­tra per subrat­llar la feblesa de les raons i pro­pos­tes de l'adver­sari i el valor i importància de les pròpies, però hi ha d'haver un cert equi­li­bri perquè més enllà de la vera­ci­tat dels argu­ments, a vega­des raci­o­nal­ment inde­mos­tra­bles perquè es basen en opci­ons que pel fet de no haver succeït són hipotètiques, és necessària una certa con­tenció per evi­tar l'error, la ine­xac­ti­tud o l'exa­ge­ració del que es diu. Si no es fa, la con­seqüència és la pèrdua de cre­di­bi­li­tat i final­ment la bana­li­tat.

El par­tit de la dreta va man­te­nir que era falsa l'afir­mació feta des del par­tit soci­a­lista sobre l'auto­ria dels atemp­tats isla­mis­tes de l'11 de març del 2004 a Madrid per l'avan­tatge elec­to­ral que això els hi repor­tava. La tesi va resul­tar inde­mos­tra­ble i quan la inves­ti­gació poli­cial i judi­cial va por­tar a l'evidència que l'afir­mació del par­tit de la dreta no s'aguan­tava, aquest va aban­do­nar sen­zi­lla­ment l'acu­sació. Quan l'Esta­tut de Cata­lu­nya va ser dis­cu­tit i apro­vat al Par­la­ment i al Congrés, es va afir­mar que una llei orgànica com aquesta por­ta­ria ine­xo­ra­ble­ment el «tren­ca­ment» d'Espa­nya com a Estat: «Se rompe España.» Quan altres comu­ni­tats autònomes van pre­sen­tar refor­mes dels pro­pis esta­tuts en línia amb el català i els fets van dei­xar constància que el perill de rup­tura política no es produïa, es va aban­do­nar l'argu­ment sense gai­res expli­ca­ci­ons de per què un perill tan greu, si és que ho era, s'esvaïa com la boira sense dei­xar cap ras­tre i cap con­seqüència per­cep­ti­ble, tret natu­ral­ment de la denúncia feta al Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal pre­ci­sa­ment per qui denun­ci­ava un perill que el temps va demos­trant que no es pro­du­eix.

Ara quan s'han demos­trat casos fla­grants de cor­rupció per càrrecs elec­tes del par­tit de la dreta la seva rei­te­ració i coin­cidència s'ha atribuït per ells matei­xos al fet que l'exe­cu­tiu, el poder judi­cial i la poli­cia han conduït una per­se­cució orga­nit­zada con­tra el seu par­tit. En parau­les de polítics relle­vants d'aquesta for­mació política, estem al davant d'un estat poli­cial sense cap segu­re­tat jurídica com demos­tra aquesta «cam­pa­nya» que posa al ser­vei del par­tit en el govern la força de l'estruc­tura de l'Estat per afe­blir i des­pres­ti­giar l'opo­sició.

És curiós cons­ta­tar que no s'apor­ten pro­ves de la fal­se­dat dels fets que han estat publi­cats, alguns d'ells jurídica­ment puni­bles i molts d'ells ètica­ment rebut­ja­bles, sinó que aquests es publi­quen quan estan sent ana­lit­zats pels tri­bu­nals.

És cert que si això fos fet de manera inten­ci­o­nada pel par­tit del govern seria repro­va­ble, però no resta gra­ve­tat als fets denun­ci­ats, perquè aquests serien la demos­tració de l'existència de la uti­lit­zació dels recur­sos públics en bene­fici pri­vat o par­ti­dari. Sense entrar en con­si­de­ra­ci­ons com­pa­ra­ti­ves que ni són per­ti­nents ni són legítimes és clara la inten­ci­o­na­li­tat política de des­ta­car certs fets, les fil­tra­ci­ons, i obli­dar-ne d'altres, els casos de cor­rupció, sobre els quals no s'apor­ten fets o cir­cumstàncies que puguin rela­ti­vit­zar o neu­tra­lit­zar la seva con­tundència,

El cert és que la rei­te­ració en la ine­xac­ti­tud dels argu­ments de l'auto­ria de l'atemp­tat del 2004 a Madrid, del «tren­ca­ment» de l'Estat i ara de la con­versió d'aquest en un «estat poli­cial» al ser­vei de l'exe­cu­tiu hau­ria de por­tar a la con­clusió que el par­tit de la dreta passa de la pèrdua de cre­di­bi­li­tat a la bana­li­tat; més encara quan els pro­ble­mes econòmics i soci­als del país són greus i neces­si­ten tota atenció i dedi­cació tant del govern com de l'opo­sició. Però s'ha d'accep­tar que l'erosió elec­to­ral del par­tit de la dreta és baixa i la seva accep­tació pública no es redu­eix, la qual cosa porta a la cons­ta­tació que per a nom­bro­sos votants de dre­tes el límit en la uti­lit­zació dels argu­ments en defensa de les seves posi­ci­ons va més enllà i és pri­o­ri­tari sobre la defensa del sis­tema i de les ins­ti­tu­ci­ons i això no per cone­gut històrica­ment és menys cert: la República Espa­nyola i la de Wei­mar a l'Ale­ma­nya dels anys trenta, el mac­cart­hisme als EUA dels cin­quanta o els neo­cons als dos mil. Cal tenir-ho en compte, perquè en política la ingenuïtat és un error amb con­seqüències poten­ci­al­ment funes­tes per a qui no l'evita.