Euroemprenyats
Quan he sentit la senyora Le Pen dient que Europa no existia, que els regionalismes sortien perquè els ciutadans no se senten protegits per les seves nacions i que la solució a l'Europa dels banquers són els Estats com el francès he pensat en els qui als nostres pobles s'han de dedicat, en nom de l'autoanomenada esquerra independentista, a tapar els cartells de propaganda republicans amb manifestos abstencionistes i antieuropeistes. Els extrems es toquen. L'antieuropeisme ha reeixit entre l'extrema esquerra i l'extrema dreta; l'una proposant un socialisme estatalista escassament democràtic i l'altra predicant el retorn al capitalisme nacional i la democràcia corporativa. Cal saber que en aquesta partida antieuropea hi guanyaran els populistes que encapçalen tots els sondejos a molts estats. A Espanya camuflats a les files de l'electorat del PP, UPyD i C's.
La UE ha significat el període més llarg de pau i de progrés del continent; l'extensió més ampla de l'estat del benestar i del model democràtic. I per als estats del sud i de l'est, amb llargues històries de dictadures o democràcies de baixa qualitat, ha significat una certa disciplina normativa i un control supraestatal que ha evitat, en alguns casos, els excessos tradicionals de les oligarquies locals. La UE fa anys, però, que està encallada en la seva construcció. I aquest impasse ha estat aprofitat en el moment de màxima globalització perquè les oligarquies nacionals esdevingudes internacionals hagin augmentat el seu grau d'influència a la UE. Per un cantó, la UE ha aparegut com un instrument que podia ser favorable a la millora de les polítiques de drets, llibertats, justícia social i respecte mediambiental. Però, per l'altre, aplicava intervencionismes ridículs, normativitzant algunes qüestions que afectaven microemprenedors; i en canvi era incapaç de fer front a la traçabilitat d'algunes importacions de productes manufacturats o alimentaris i que posaven en risc la salut i la seguretat dels consumidors europeus, alhora que permetien la competència deslleial amb els productors europeus dels mateixos productes, obligats a complir normatives restrictives de tipus sanitari o ambiental. La UE, influïda pels lobbies dels més poderosos, imposava una política agrària a favor dels latifundis. O bé imposava unes normatives ultraliberals en la implantació comercial, fent cas dels grups de pressió com ara Anged, la patronal de les grans superfícies espanyoles que, presidides i assessorades respectivament per Millán Astray i Arias Salgado, i sota el
guiatge de l'eurodiputat Vidal-Quadras van denunciar a Brussel·les les lleis de la Generalitat que regulaven el comerç urbà per raons socials, ambientals i urbanístiques. Una UE que ha salvat els bancs alemanys i francesos de les seves responsabilitats d'haver inflat la bombolla especulativa a tot el sud d'Europa. Una UE incapaç d'intervenir en les malversacions de recursos i en els injustos fluxos fiscals interns d'estats parasitaris com ara l'espanyol i l'italià. Una UE que va ser incapaç d'aprovar una veritable Constitució, que només controla prop de l'1% del PIB interior en les seus pressupostos i que és incapaç de tenir iniciativa seriosa internacional en els casos de vulneració dels drets humans.
Aquesta és l'Europa que abonen els grans partits de les internacionals democratacristiana, socialista i liberal. Alguns ens trobem atrapats entre aquests focs: l'antieuropeisme de l'extrema dreta i esquerra, i l'“europapanatisme” oligàrquic dels demosocioliberals. Només som els euroemprenyats que volem que la crisi europea es superi amb més Europa, més democràtica, més social, més de l'agricultura familiar i cooperativa, més de les pimes i les cooperatives industrials i de consum, més de totes les llengües que d'unes quantes, més de la subsidiarietat que de la centralització. Els vots en aquesta direcció són claus.
