Arguments i etiquetes

A totes les barres de bar hi ha algú que converteix el tamboret en una trona i se sent capaç de capgirar el món en tres dies. Aquest convenciment ignorant de qui tant es veu de ministre com d'entrenador del Barça també és a internet, però amplificat. Els comentaris que en el bar només escolten, de grat o per força, uns quants parroquians als fòrums digitals arriben arreu i perduren.

Aquest fenomen produeix cíclicament algun incendi. Aquests dies li ha tocat a Raimon. Davant els improperis, alguns l'han defensat en tribunes públiques. És el cas d'Antoni Puigverd, Pilar Rahola i Vicent Partal, cadascun des de posicions diferents. El xerraire de bar, però, es mou sovint per etiquetes i es deixa dur pel gust de l'estirabot. No sé que Rahola o Partal hagin estat objecte de la ira de ningú. Puigverd, sí. A Raimon li deien que se'n tornés a València i el deixaven a l'alçada del betum. A Puigverd li aboquen també tota la bilis imaginable. Què ha passat perquè s'insulti a algú que ha dit el mateix que diuen independentistes reconeguts? Vicent Partal afirma: “Vull que la nostra república siga plena de dissidents, de gent que ens obligue a millorar i ens impedesca de caure en el conformisme (...) Els qui fallem, si de cas, som nosaltres si perdem de vista que no és obligatori de creure en la independència...” Però només rep Puigverd perquè li han penjat l'etiqueta (i sovint se n'ha queixat). Per això Vicent Sanchis –i no en un fòrum d'internet, sinó en aquest diari– treu importància al que puguin dir les xarxes socials, se sorprèn que Raimon tingui “tant de reconeixement entre tanta tropa estranya” i de “l'esquerra snob”, i afirma que els atacs van “en el sou”. Què vol dir “tropa estranya”? Ara cal fer una declaració de fílies i fòbies per tenir dret a parlar? Què va en el sou? Un insult a Facebook? Una bufa? Les xarxes socials són intranscendents, però les televisions ens comenten les piulades i ens passen sobreimpresos en pantalla els SMS dels espectadors? Caram, quina intranscendència més estranya.

Antoni Puigverd té una trajectòria literària i intel·lectual impol·luta. És un articulista imprescindible, per estil, per rigor i també –mal que pesi– perquè eludeix el gregarisme i el wishful thinking que impregna bona part de l'opinió pública i publicada. Se'n pot discrepar, com ell discrepa de tants altres, però menysprear-lo només és possible des del fonamentalisme, la ignorància o la mala fe. Puigverd sempre ha reclamat arguments, no etiquetes.