Massa pendents d'una sentència fantasma
El nou curs polític està presidit pel tens compàs d'espera de l'arribada de la sentència sobre l'Estatut que ha de dictar el Tribunal Constitucional. Fa tres anys que se l'espera, però alguna força desconeguda fa que tothom cregui que la sentència serà sobre la taula d'aquí a poques setmanes, malgrat que els jutges continuen sense dir ni piu. Tot plegat genera una situació estranya que arriba a portar certs polítics fins al paroxisme. El vicepresident del govern català demana una manifestació preventiva, a partir d'una iniciativa d'Òmnium Cultural; alguns socialistes catalans demanen a Montilla que encapçali la reacció del país, mentre des de Madrid alerten amb contundència que el President no ha de moure ni un dit, que ha d'acatar la sentència i callar. El PP demana la destitució d'un càrrec públic que assegura que farà cas omís de la sentència, al mateix temps que demana ser en una cimera de líders per abordar una reacció unitària contra la sentència, quan és qui ha promogut el recurs d'inconstitucionalitat (?!). Estant així les coses, el conseller Maragall es despenja publicant un article en un diari de Madrid on demana, fent un exercici de sentit comú, que deixem d'estar pendents tots plegats del TC i que el govern governi, desenvolupant l'Estatut de forma intensa, aprofitant la injecció que se suposa significarà el nou finançament. Les argumentacions de Maragall patinen quan demana un pacte d'estat i de govern PSOE-PSC, cosa que implica, com ell mateix insinua, la creació d'un grup propi del PSC al Congrés. Maragall deu saber que demana un impossible, però també deu pensar que tota pressió, directa o indirecta, sobre els jutges progressistes del TC és bona. Catalunya s'ho juga tot.
