Desclot
Moniatades electorals
L'anomenada “festa de la democràcia” té moltes virtuts i un defecte, que és ella mateixa. La quantitat d'idiotades que els caps de llista són capaços de dir en campanya només queda superada pel nivell a què va arribar l'aigua en la riuada de València del 1957. Se'n podria fer un repertori immens. És clar que també es poden entendre les angoixes de ses senyories. Durant tota la resta de l'any han de fer front cada dia a dues parades de micros, un faristol, cinc piulades i quatre notes al Facebook. No hi ha Maciste que superi la gimcana. La gent menys intransigent, doncs, pot fer un esforç i posar-se en la pell d'aquells que han de cridar l'atenció com sigui per sobreviure en la jungla comunicativa i en els marges dels seus rivals. Però això ni estalvia ni exclou obvietats, bovades i tristeses. El cronista no sap ben bé quina mostra d'enginy triar entre totes les grandeses que ahir es van publicar al vesc digital. Potser, per exemple, el desafiament que Ramon Tremosa va fer al ministre Margallo per a un cara a cara. El xèrif convergent va demanar “lloc i hora” al pistoler popular. O la sentència que va deixar anar Josep Maria Terricabras. El cap de llista d'Esquerra va afirmar que s'estima més la consulta que les eleccions plebiscitàries. Vejats miracle, meravella i novetat! O la intervenció del jove socialista Javi López –magne espot televisiu!–, que va arribar a la conclusió que el president Mas s'ha decantat per “la via federal”. Uf! Encara en queden deu dies... Misericòrdia!