Opinió

la crònica

Adopcions a la televisió

Dimarts pas­sat al pro­grama Sense ficció de TV3 es va eme­tre un docu­men­tal de pro­ducció pròpia entorn de les adop­ci­ons. Deu ser la pri­mera vegada que s'ha donat la paraula als nois i noies adop­tats, tots ells ara ja majors de 18 anys, perquè ens par­les­sin de la seva experiència. Vaig seguir-ne l'emissió amb l'expec­tació de qui és pare adop­tiu d'un dels pro­ta­go­nis­tes i n'he vis­cut les reac­ci­ons amb la pro­xi­mi­tat natu­ral de qui se'n sent ine­vi­ta­ble­ment con­cer­nit.

El docu­men­tal impres­si­ona, com m'ha comen­tat més d'un amic; és estètica­ment bri­llant, valent, emo­tiu, i la inten­si­tat de les vivències huma­nes que s'hi des­gra­nen cer­ta­ment com­mou. Sé que feia mesos que hi tre­ba­lla­ven i que dar­rere de la selecció dels tes­ti­mo­nis hi ha hores d'enre­gis­tra­ments. El resul­tat, per tant, queda lluny de la lle­gendària super­fi­ci­a­li­tat dels pro­duc­tes tele­vi­sius.

Tot això és veri­tat, però també ho és que ens ha dei­xat un cert regust amarg i que el que hem vist ofe­reix una visió exces­si­va­ment tor­tu­rada de l'adopció, una pers­pec­tiva en què es con­fo­nen els ine­lu­di­bles con­flic­tes de l'ado­lescència. Amb les apor­ta­ci­ons dels tes­ti­mo­nis i l'elecció dels frag­ments es cons­tru­eix un dis­curs, i temo que el que en aquest cas s'ha cons­truït no per­met enten­dre que el pes del pas­sat i les ombres dels orígens només són un pro­blema si es trac­ten com un pro­blema, si no es troba la manera d'il·lumi­nar-ho des de les segu­re­tats, els lli­gams afec­tius i les cer­te­ses del pre­sent.

M'agra­da­ria equi­vo­car-me, però em sem­bla que el docu­men­tal car­rega els adop­tats amb un estigma inne­ces­sari, quan jus­ta­ment en el món de l'adopció el que es troba a fal­tar és la natu­ra­li­tat. Admeto que en sóc part interes­sada i que no es pot negar que al nos­tre país, fa uns anys, hi va haver una certa bana­lit­zació de l'adopció, una estra­nya fri­vo­lit­zació que deu ser res­pon­sa­ble d'uns quants fra­cas­sos. Però també conec moltíssi­mes històries d'èxit i moments bellíssims. De fet, si l'adopció és tan vella com la història és perquè pro­por­ci­ona l'opor­tu­ni­tat de resol­dre a la vegada dos desor­dres: el d'un vai­let que la soci­e­tat entén que neces­sita uns pares i el d'uns pares que han arri­bat a la con­clusió que neces­si­ten un fill. Ni cap mos­tra admi­ra­ble d'abne­gació, ni necessària­ment cap frus­tració malal­tissa: només dues ener­gies huma­nes que ten­dei­xen a la tro­bada i orde­nen una miqueta el món.

La relació que els pares hem tin­gut amb els peri­o­dis­tes res­pon­sa­bles del docu­men­tal ens ha fet sen­tir en mans de per­so­nes aten­tes, sen­si­bles i qua­li­fi­ca­des, i no crec que ningú hagi can­viat d'opinió. Ara bé, em sem­bla que s'han impo­sat lògiques cre­a­ti­ves i tele­vi­si­ves que es sus­ten­ten en aque­lla antiga con­vicció que ni es fa bona lite­ra­tura amb bons sen­ti­ments, ni bons docu­men­tals amb visi­ons ama­bles. Ja sabem que els xocs gene­ra­ci­o­nals són ine­vi­ta­bles, que en deter­mi­nats moments de la vida s'expe­ri­menta la neces­si­tat de rea­fir­mar-se i que la recerca de la iden­ti­tat pot ser un camí d'espi­nes. I també que a l'inte­rior de totes les ànimes hi habi­ten mons­tres que es poden ali­men­tar o esvair.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.