Temps de tots

Ja em per­do­na­ran, fidels lec­to­res i lec­tors, però hi ha dies que un no té gota de ganes d'escriure. Gens. Que el que li ve gust és apro­fi­tar aquest solet que baixa suau­ment i pas­se­jar pels bos­cos de Palau-sacosta, la vall de Sant Daniel, les hor­tes de Santa Eugènia de Ter i Salt, els patis de la zona deu de Sant Narcís, el parc de la Devesa del barri del Güell o el de les Caser­nes a l'Eixam­ple, pujar a les Pedre­res, fer el salt als Àngels, bai­xar a Mas Ramada, després de mullar-se el peus a l'Onyar, pla­ti­car amb els ànecs coll­verd, cami­nar a pas de tor­tuga, obser­vant-la, res­se­guir els qua­tre rius i la sèquia sense cap més objec­tiu que acom­pa­nyar-los, com­pro­vant que són fets de la mateixa aigua, fluir amb ells i cer­ti­fi­car que tots es tro­ben... Atu­rar-se a cer­car nius a la copa dels arbres, admi­rar el vol dels ocells, seguir-los amb la mirada fins que els perds de vista, beure a les fonts mil·lenàries que et tro­bes fent camí, cre­uar ponts, pon­tets i pas­se­res, assa­bo­rir les madui­xes pre­ses in situ, collir enci­ams i esca­ro­les amb permís de l'hor­ti­cul­tor amic, olo­rar les flors que són boni­ques (totes), per­dre's entre els pla­ta­ners, gau­dir de la mai­nada veient com fru­eix a la vora d'un estany, pren­dre mides de la ciu­tat des del “pirulí”, intuir el bro­gir de la gent entre els car­rers del Barri Vell i només tenir ore­lles per al bàtec més íntim... I res més. O tot això –que és tot– i res més. La cosa es pot arro­do­nir amb bona com­pa­nyia i cor­rent a esti­mar! Ja pel fet de des­criure el meu entorn més pro­per salivo. No té preu. La canya i les pata­tes bra­ves del final de tra­jecte, sí (assu­mi­bles als bars de barri). La sali­vera inunda els meus sen­ti­ments, o són les llàgri­mes? Ten­dre com els alls i les cebes de tem­po­rada, em jugo un pèsol que són faves comp­ta­des que esta­reu d'acord amb aquest colum­nista de pri­ma­ve­res, que fa mans i mànigues per enlles­tir l'arti­cle d'avui i sor­tir a pas­se­jar, que el temps de flors a la metròpoli té una durada de 365 dies, i un més si és de traspàs. Ja m'està bé que l'ofi­cial i quasi sexa­genària expo­sició, ori­gen de l'actual Temps de Flors sexa­ge­rani, se cir­cums­cri­gui estric­ta­ment a l'inte­rior del perímetre de la Girona de tota la vida (7,18 km²) i al mapa de l'època napoleònica fins al 1963, mal­grat les anne­xi­ons d'aquell any; a la perifèria, Jordi, s'hi viu molt bé aquesta quin­zena i acom­plim un paper des­ta­cadíssim: el d'encar­ri­lar, amb totes les llengües del món, els visi­tants per­duts, en direcció a la cate­dral.