Entre flors i estelades

Visi­tar Girona, Temps de Flors fent de guia, acom­pa­nyant amics vin­guts de lluny per veure-ho, heus aquí una bona acti­vi­tat que t'obliga a tor­nar a mirar la ciu­tat i et per­met saber com la veuen els foras­ters. Diven­dres pas­sat, anant cap al Barri Vell, els amics estran­gers es fixen en les este­la­des. Em pre­gun­ten per la qüestió de la inde­pendència (n'estan al cas) i no sem­blen ser-ne favo­ra­bles perquè “no s'han de posar més fron­te­res sinó treure'n”. La cosa és com­pli­cada, dic, perquè en rea­li­tat els que alçarien les fron­te­res serien els que no accep­ten la inde­pendència, que ame­na­cen amb l'expulsió d'Europa i, per tant, amb posar fron­te­res, com a càstig i revenja. Els inde­pen­den­tis­tes, pre­ci­sa­ment, no volen fron­te­res. En seguim par­lant tran­quil·lament però crec que no ente­nen res. En arri­bar al car­rer de la Força em con­cen­tro en la meva funció de guia i parlo de la Via Augusta, del barri jueu, de Moshe ben Nah­man... Tan bé que m'ho havia pre­pa­rat tot però resulta que haig de callar perquè els meus amics només estan interes­sats a veure cases, patis i cre­a­ci­ons flo­rals i, sobre­tot, a fer foto­gra­fies, mol­tes foto­gra­fies. Mut i con­ver­tit en un visi­tant més, miro els mun­tat­ges i penso que Temps de Flors és un exem­ple més del que es pot acon­se­guir quan les ins­ti­tu­ci­ons saben donar suport i afa­vo­rir la ini­ci­a­tiva de la gent, o poten­ciar la seva par­ti­ci­pació. Els patis o els espais que més m'interes­sen no són pas necessària­ment els de més valor artístic sinó aquells en els quals des­co­breixo la par­ti­ci­pació de col·lec­tius, de grups d'estu­di­ants, d'asso­ci­a­ci­ons... Tanta gent tre­ba­llant des­in­te­res­sa­da­ment i anònima­ment, això és el que m'agrada ima­gi­nar quan veig aquests espais que fan tant de goig. “S'hi fil­men mol­tes pel·lícules a Girona?”, em pre­gunta de cop i volta un dels amics a la plaça dels Jurats. “Per què no hi ha música en els mun­tat­ges?”, diu un altre. Ja amb ganes de repo­sar i d'ense­nyar que també hi ha música, anem a escol­tar-ne a la plaça de la Inde­pendència. “Ja hi heu posat el nom però encara no la teniu”, diu un dels meus amics. Bé, la cosa és com­pli­cada, torno a dir, perquè això ve d'una guerra llu­nyana que aquí en deien Guerra del Francès, i els cas­te­llans de la inde­pendència, que per ells tam­poc no era d'inde­pendència perquè ja ho eren, però ofi­ci­al­ment en van dir així... Paro de par­lar perquè, com abans, no ente­nen res. No m'estra­nya. “Girona ens agrada i tor­na­rem per veure les flors, sigueu o no inde­pen­dents”, diuen som­ri­ent. Fantàstic. D'això es tracta.