Els fets i els somnis

En qual­se­vol con­flicte, for­mar part d'un dels bàndols obliga a la prudència en el judici. En el cas català això és ara espe­ci­al­ment cert. Tant els que volen un nou encaix de Cata­lu­nya i Espa­nya com els que volen la inde­pendència saben que ni una alter­na­tiva ni l'altra són pos­si­bles si no es nego­cia entre el govern cen­tral i la Gene­ra­li­tat. La nego­ci­ació en el cas d'inde­pendència és necessària no per l'euro; es pot sobre­viure tem­po­ral­ment adop­tant l'euro com a moneda però sense for­mar part dels orga­nis­mes que el regu­len. No ho és tam­poc pel mer­cat comú; es pot con­ti­nuar gau­dint dels seus avan­tat­ges encara que no es formi part de la UE perquè si no es posen aran­zels als pro­duc­tes que s'impor­ten és impro­ba­ble que la UE en posi als pro­duc­tes que s'expor­tin. Però el sec­tor finan­cer català, bancs i cai­xes, no pot sobre­viure sense el suport d'un banc cen­tral on puguin obte­nir liqui­di­tat i solvència finan­cera, i aquest és ara a Europa el BCE. Si Cata­lu­nya es declarés inde­pen­dent i no acon­seguís un esta­tus d'inte­gració par­cial amb la UE, sor­ti­ria, encara que fos cir­cums­tan­ci­al­ment, de la UE i les seves enti­tats finan­ce­res dei­xa­rien de tenir accés al BCE, la seva con­tinuïtat esde­vin­dria invi­a­ble. Tin­drien dues alter­na­ti­ves: tras­lla­dar la seu a un estat mem­bre de la UE i, per tant, man­te­nir l'accés al BCE, o fer-ho amb limi­ta­ci­ons molt con­si­de­ra­bles a través d'una de les seves dele­ga­ci­ons en ter­ri­tori comu­ni­tari.

En aquesta nego­ci­ació la força del govern català seria el repar­ti­ment del deute espa­nyol entre Espa­nya i Cata­lu­nya. Si Cata­lu­nya se separés d'Espa­nya i el deute espa­nyol quedés a Espa­nya, la invi­a­bi­li­tat finan­cera per tor­nar-lo i finançar-lo seria una rea­li­tat poc dis­cu­ti­ble, que no interessa a Espa­nya però tam­poc a la UE i, per tant, a Cata­lu­nya. La con­clusió és evi­dent: fins i tot la inde­pendència ha de ser pac­tada. Per raons que no neces­si­ten expli­cació també es neces­sita la nego­ci­ació per arri­bar a un acord per a un nou encaix de Cata­lu­nya i Espa­nya, però en aquest cas mol­tes de les difi­cul­tats expres­sa­des des­a­pa­rei­xen. De fet, si s'acon­seguís un nou finançament i el blin­datge de com­petències clau, el resul­tat seria simi­lar.

L'actiu més valuós per a Cata­lu­nya en aquest moment per fer pos­si­ble aquesta nego­ci­ació és el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat. Tot allò que sig­ni­fi­qui afe­blir la seva força política és nega­tiu per a la posició cata­lana, qüestió certa més enllà de les coin­cidències ideològiques que qual­se­vol ciu­tadà tin­gui en relació amb el par­tit polític, CiU, que el sus­tenta. A les pro­pe­res elec­ci­ons euro­pees el fet que CiU i ERC no hagin fet una coa­lició elec­to­ral plan­teja un pro­blema: la victòria d'ERC supo­sarà un afe­bli­ment de CiU i, per tant, del pre­si­dent Mas, i això para­do­xal­ment debi­li­tarà la tesi que amb més vehemència i con­tundència defensa ERC. És el que en ter­mes anglo­sa­xons se'n diu dis­pa­rar-se al peu.

No sem­bla pos­si­ble fer una con­sulta perquè la ciu­ta­da­nia deci­deixi el futur de l'estruc­tura política cata­lana. Supo­sa­ria l'accep­tació per part del govern cen­tral de la sobi­ra­nia del poble de Cata­lu­nya i per­me­tria conèixer direc­ta­ment el suport social a obte­nir una estruc­tura d'estat i a la inde­pendència. Va con­tra els
interes­sos del govern cen­tral i, per tant, no ho auto­rit­zarà. Si l'alter­na­tiva fos­sin les elec­ci­ons ple­bis­citàries aques­tes, per ser creïbles, hau­rien de ser con­vo­ca­des per un govern de coa­lició entre tots els par­tits polítics que defen­sen la con­sulta. Es tor­narà a plan­te­jar el dilema que ha estat pre­sent a les elec­ci­ons euro­pees: la con­tra­po­sició dels interes­sos de par­tit i de país. El que ha pas­sat una vegada pot tor­nar a pas­sar.

S'ha cri­ti­cat el Pre­si­dent Rajoy per immo­bi­lista, però és la seva posició que la ciu­ta­da­nia espa­nyola avala. En intenció de vot i mal­grat les “reta­lla­des” el PP va davant del PSOE. L'estratègia és clara, espe­rar que les dis­pu­tes inter­nes dels par­tits cata­lans por­tin al can­sa­ment i a la pèrdua de res­pecte d'aquests per part de la ciu­ta­da­nia i, per tant, a l'afe­bli­ment de l'entu­si­asme social, ver­da­der motor de la rei­vin­di­cació. Mal­grat tot, el procés neces­sita ser lent i arri­bar a la nego­ci­ació quan es visu­a­litzi que només a través d'aquesta es podrà resol­dre un con­flicte que és real, impor­tant i esta­ble. De Gau­lle deia que la política es basa en les rea­li­tats...