Europeus? I tant!

M'enrabien els poca-soltes que repeteixen que una Catalunya independent quedaria fora d'Europa (sic) per decisió dels bufanúvols de l'España de charanga y pandereta. Els escolto i me'ls miro com a nouvinguts perdonavides i ignorants. Com deia Pedrolo, “quan em pregunten, responc” i moro de fer-ho abans d'esclatar, amb la paciència d'un vell mestre d'escola: “Qué es, para vosostros, Europa? Aunque, temporalmente, nos dejaran fuera de la UE, nunca nos dejarían fuera de la UEFA, donde compiten turcos, rusos y ucranianos.” Insisteixen en tot allò de l'euro i del Parlament Europeu. ¿No ens sentiríem pobres, indefensos i despullats fora de la moneda que ens fa rics i moderns? Els dic que sí, que cada dia vesso unes llagrimetes per la pobresa de Suïssa, d'Andorra, de Noruega. I miro de recordar-los que, quan molts d'ells cridaven “Santiago y cierra España”, nosaltres ja ens sabíem europeus del cister i de sant Benet, d'Ibsen i de Bach, de Shakespeare, de Montaigne o del Dante, del Tintoretto i de Brueghel el Vell, del Tour de França i dels Alps, d'un H.C. Andersen o d'un Casanova que visitaven Barcelona, de la geografia viatgera del nostre Ramon Llull o del viatge iniciàtic pels indrets de la Grècia antiga amb Salvador Espriu o Carles Riba. I els parlo de les cròniques, nord enllà, de Gaziel, santfeliuenc, o de les cartes que, des de París estant, m'enviava Víctor Mora. O els conto el grau de la passió wagneriana dels barcelonins. ¿Qui són els brètols o els ignorants que ens amenacen?