Veïns

Fa poc més d'una setmana, la ràdio londinenca LBC va entrevistar Nigel Farage, el líder del Partit per la Independència del Regne Unit (UKIP), una formació antieuropea i antiimmigració. El periodista James O'Brien li va preguntar què faria amb un regidor del partit que havia suggerit, via Twitter, que caldria afusellar un de cada cent homosexuals. Farage va dir que sancionarien aquest regidor de seguida (O'Brien li va recordar que el tuit s'havia fet feia tres mesos). Després, quan Farage va asseverar que no volia tenir res a veure amb els partits feixistes, O'Brien li va recordar que s'havia fet fotografiar durant un dinar amistós amb un antisemita notori d'un partit neonazi i també que compartia el lideratge del mateix grup parlamentari a Brussel·les amb un diputat de la Lliga Nord que havia defensat les teories d'Anders Breivik (Farage assegurava que al Parlament Europeu s'han de fer compromisos). Quan Farage va confessar que no se sentia “gens còmode” quan estava en un tren a Londres en què ningú no parlava anglès, O'Brien li va preguntar si l'idioma matern de la dona de Farage, l'alemany, també el molestava. Farage va replicar que hi havia escoles a Londres en què els nens no parlaven anglès (O'Brien li va recordar que sí que el parlaven, però com a segon idioma, com els nens del mateix Farage). Quan Farage va insistir que a qualsevol anglès no li agradaria gens tenir uns romanesos com a veïns, O'Brien li va preguntar si tampoc li agradaria, a aquest anglès hipotètic, tenir uns alemanys com a veïns, a la qual cosa Farage va respondre: “Saps que hi ha una diferència”: xenofòbia fina. Malgrat tot, les enquestes diuen que l'UKIP pot ser el partit britànic més votat en les eleccions europees. Catalunya pot tenir molts problemes (la crisi global i l'Estat espanyol constitueixen una combinació formidable), però com a mínim no tenim cap equivalent a Nigel Farage. Ni com a representant polític, ni com a veí. A menys que visquis a Badalona, és clar.