La taverna del tuit

Quan les noves tecnologies i la premsa digital van començar a prendre una volada a considerar l'esclafit va suscitar una pila de reflexions obligades. Reflexions gremials, empresarials i periodístiques, que de seguida es van convertir en un debat desconcertat. N'hi ha havia –com alguns editors de renom internacional– que van posar data de caducitat al paper. Profetes, poc o molt equivocats, van alçar-ne acta de defunció calculada. N'hi havia que es demanaven, angoixats, quina trista condició els quedaria, com a periodistes, quan qualsevol intrús impertinent se n'atorgava la condició i projectava a la xarxa cròniques, reportatges, columnes i fins i tot entrevistes. I n'hi havia, també, que no sabien com reaccionar davant l'allau de comentaris i observacions, sovint descarats o agressius, que començaven a aflorar sota als articles de les publicacions digitals.

Enfront d'aquesta participació no buscada, les empreses van prendre decisions contradictòries. Hi havia publicacions digitals que els acceptaven tal com raja, els comentaris i les observacions dels lectors, sense cap control ni correcció. N'hi havia que els filtraven prèviament i que van començar a esmerçar mitjans enormement costosos per evitar el desordre que s'intuïa. Cal tenir present que a les publicacions de paper no hi havia res més important i controlat que la seccions de cartes al director. Sense anar més lluny, una de les sancions administratives més fortes que va haver de suportar el setmanari Destino va tenir l'origen en una carta d'un lector que menyspreava el català i que les autoritats del Ministeri d'Informació i Turisme van considerar una trampa de l'empresa editora per provocar una reacció catalanista contra el règim. I n'hi havia, finalment, que es van negar a publicar aquests comentaris per considerar-los estèrils i contraproduents. Encara ho fan.

El debat, doncs, ja hi era. I les conclusions i les reaccions. Però aquest debat ha quedat desbordat amb la irrupció festiva i multitudinària de les xarxes socials. Ara els comentaris no els controla ningú i depenen del bon sentit de qui se'ls empesca i els projecta sobre o contra la societat. Facebook o Twitter demanen molta responsabilitat. L'autocontrol, el seny i el bon sentit dels usuaris, que és tothom. Però, contra els ingenus partidaris de l'Émile de Rosseau, l'autoregulació no funciona ni entre les persones que més l'haurien de tenir present. Tots aquells que, pel càrrec i la condició que els acompanyen, han de tenir més responsabilitat social s'escalfen i deixen anar uns improperis que tiren de tos. La xarxa s'infesta cada dia d'insults, vexacions i amenaces contra tot aquell o tot allò que irrita els seus usuaris més viscerals. Els mitjans digitals no admeten comentaris, per exemple, sota els obituaris. No ho fan per pudor, sinó per precaució. Saben que no han de facilitar la lliure expressió desbocada d'insults en circumstàncies extremes. Però a les xarxes socials no hi ha ningú que fixi criteris i contencions.

Aquests darrers dies hem viscut dos esclafits de desmesura. L'assassinat de la presidenta de la diputació de Lleó i la derrota del Reial Madrid de bàsquet contra el Maccabi de Tel Aviv. Arran d'aquests dos fets tan diferents s'ha arribat a escriure allò que cap persona amb un mínim d'humanitat hauria de llegir. El govern de Mariano Rajoy ha irromput en la selva marcant l'autoritat que li convé. Només ha perseguit aquells que l'escalden i l'alteren a ell. Tres o quatre inconscients que s'havien alegrat de la mort d'Isabel Carrasco i fins i tot desitjaven la mateixa sort a altres dirigents populars. I els altres? I els jueus que han reviscut un holocaust en intencions? Ja s'ho faran. L'actitud no pot ser més mesquina. Per evitar accions i reaccions com aquestes convindrien reflexions serenes, propostes sensates i solucions compartides. És difícil? Més dur és aguantar els delinqüents del verb i la policia de la secta. Contra la taverna del tuit no es pot acceptar que només actuïn els matons de l'exèrcit de salvació nacional.