Ucraïna

La desestabilització de Ucraïna per Rússia busca un reforçament intern del president Putin i evitar la potencial proximitat d'un país democràtic i pròsper lligat a la UE i els EUA just a la frontera occidental que pugui ser un exemple alternatiu a l'organització política russa basada en l'oligarquia, la manca de llibertat d'informació i el control de les fons d'ingressos més liquides, el gas i el petroli.

El poder militar de Rússia no té comparació possible amb el d'Ucraïna: un pressupost de defensa de 88 bilions de dòlars i un exèrcit de 270.000 homes que compara amb 3 bilions de dòlars i 70.000 homes a Ucraïna. Però l'objectiu rus no és la guerra oberta i la invasió de l'est d'Ucraïna, que tindria a llarg termini un cost econòmic i polític que difícilment podrien suportar l'economia i la població russes. Putin és llunyanament democràtic però el seu govern sí té en compte l'opinió majoritària de la ciutadania. La invasió de Crimea s'ha dut a terme amb una oposició de només el 3% de la població. Això no aplica a l'est d'Ucraïna.

Hi ha un sentiment d'humiliació a Rússia provocat a l'inici dels noranta pel que es considera una invasió occidental més que un alliberament de la dictadura soviètica. La propaganda nacionalista en temps de l'URSS va fallar perquè l'economia i per tant el benestar de la població va patir d'una ineficient economia centralitzada i planificada. El contrast va ser massa evident per mantenir un discurs que confrontava i ressaltava uns èxits polítics i socials inexistents amb una realitat  diària que demostrava per la via dels fets la seva duresa. Avui el creixement del preu del petroli ha permès fer créixer l'economia i malgrat que el repartiment de la riquesa ha estat controlat i dirigit cap a l'oligarquia, la població russa secularment maltractada per governs dictatorials d'una o altra orientació, ha experimentat un increment del seu nivell de vida. Això fa que la propaganda de l'estat tingui avui una acceptació popular que abans no tenia. L'aprovació interna del president Putin està per sobre del 70%.

L'estratègia russa és perfectament traçable: una revolució fa arribar als feixistes al poder a Kíev, la població d'origen i llengua russa és maltractada i es revolta, el perill de'una guerra civil es fa patent, Crimea que “sempre ha  estat russa”, fa un referèndum popular i se separa,s'ha d'estabilitzar el país... Hi ha pocs dubtes de l'origen de les tropes que sense identificació ajuden els prorussos. A Kharkiv els locals revolucionats envaeixen un edifici que entenen que és la seu de l'administració local per constatar després que han envaït l'edifici de l'Òpera...

El que es fa és provocar el conflicte intern per demanar després la necessitat de negociació entre els prorussos i el govern de Kíev. És a través d'aquest mecanisme que s'aconsegueix la presència a la taula de negociació d'una col·lectivitat fins ara sense representació política diferenciada. Una federació d'Ucraïna entre els territoris de l'est i l'oest del riu Dniepr que divideix el país en dos permetria a Rússia mantenir una influència, presència i control econòmic i polític a l'est, que és possiblement el seu objectiu. La qüestió és si aquesta federació permetria o no fer a Ucraïna una i no dues polítiques exteriors, finalitat última de Rússia i per tant antagònica a la d'Occident, però sobretot verificar si podria ser independent de Rússia i no un simple satèl·lit.

Ni la UE ni tampoc els EUA poden entrar en conflicte militar amb Rússia i per tant l'única alternativa per oposar la seva política són las sancions econòmiques. El fet que els pagaments del petroli i gas es facin en dòlars, euros o lliures permet controlar els ingressos russos i el fet que moltes inversions són a la UE permet mantenir una pressió sobre l'oligarquia russa que modularà l'agressió militar i dels serveis d'intel·ligència a Ucraïna. És un fet que la fortalesa econòmica russa és fràgil perquè  depèn en excés del petroli. L'efecte serà lent però acabarà tenint efecte. La confrontació directa és una estratègia més del passat que del present. L'economia és la base del poder polític, al segle XXI és una realitat que té una reiterada demostració.