Esquerra fragmentada

Fragmentar va ser declarat ahir el verb del dia. Potser ho serà també de l'any sencer. A Espanya s'han fragmentat el cel i l'infern. I el purgatori. Arran d'aquestes remogudes eleccions s'ha fragmentat el PP? I tant. Ha perdut vuit diputats que vés a saber on han anat a parar. Però, siguin on siguin, els cinc que han guanyat Unión Progreso y Democracia i Ciutadans –el nou Ciudadanos espanyol– ben segur que hi han influït. S'ha fragmentat el PSOE? Exactament igual. N'ha perdut nou, de diputats, que han anat a parar a Esquerra Unida, Podemos, Esquerra Republicana i Compromís. El paradigma absolut d'aquesta dispersió és el País Valencià. Per comprovar com n'és de trencat el mirall –l'espill, en aquest cas– només cal donar una ullada a la pila del greix. PP: 506.912 vots; PSOE: 376.877; Esquerra Unida: 180.430. Unión Progreso y Democracia: 147.667; Podemos: 143.631; Compromís: 138.413; Ciudadanos: 51.135. A qui perjudica aquest resultat? Perjudica el PP, que és qui abans governava en solitari totes les institucions. I si això és així arreu, per què ha dimitit Alfredo Pérez Rubalcaba? Perquè ja té nassos que l'oposició hagi patit el desgast del poder més que no pas el govern. Perquè els socialistes han perdut tanta credibilitat com els populars. O més. Perquè l'actual líder socialista no es veu amb cor d'administrar tot el cor de discrepants. Perquè el PSOE, en definitiva, és un partit tan d'ordre com el PP. I així no hi ha manera. La pitjor fragmentació ha estat la de l'esquerra.