El gol poètic de Bojan

Si alguna imatge em per­se­gueix o em va reve­nint, acabo reco­nei­xent que he d'escriure alguna cosa a propòsit del perquè m'ha que­dat fixada com a digna de memòria. Això mal­grat que, al cap­da­vall, pos­si­ble­ment no m'ho sabré expli­car del tot i, a més, fins i tot pen­saré que, en la mesura que no hi trobo una expli­cació, la imatge (o el que sigui) és pre­ci­sa­ment digna de memòria. En el cas que ara m'ocu­parà m'he resis­tit a escriure'n perquè em costa accep­tar que el fut­bol sigui una cosa de l'estiu. Tan­ma­teix, per què no dedi­car-li una «ombra» a Bojan quan, a parer d'un meu amic poeta, acaba de fer un gol extre­ma­da­ment poètic? Un gol que va esca­par-se de l'agres­si­vi­tat, de la urgència, fins i tot de la con­vicció amb les quals és neces­sari mar­car la majo­ria dels gols. És cert que, en el mateix par­tit, el gran Leo Messi també va fer un dels seus gols poètics tenint pre­sent que, en mar­car l'1 a 0 con­tra l'Ath­le­tic de Bil­bao, se'l va inven­tar pràcti­ca­ment del no-res: com en tan­tes altres oca­si­ons, que fan pen­sar que ara mateix és el més màgic dels juga­dors exis­tents, Messi va ser capaç de con­ver­tir en rea­li­tat allò que sem­bla­ria una idea que només podria pertànyer a un món ima­gi­nari o a l'àmbit del desig. Però en el gol que Bojan va mar­car a l'Ath­le­tic de Bil­bao, hi va entrar en joc una altra dimensió poètica, aque­lla que par­ti­cipa d'una estra­nyesa que mai no em sé expli­car: hi ha moments en els quals no se sap si sents com el temps hi passa o si el temps resta en sus­pensió i, per tant, com si no hi passés. En la seva expli­cació, si això és pos­si­ble, del perquè va sem­blar que no s'atre­via a mar­car el gol, Bojan va dir que va sen­tir que es va fer el silenci al Camp Nou: havia pas­sat alguna cosa de la qual no s'havia ado­nat? La clare­dat del gol, un cop havia robat la pilota i havia pas­sat el por­ter del Bil­bao, feia sos­pi­tar que no podia ser veri­tat. De tan evi­dent, no sem­blava pos­si­ble? En tot cas, crear aquest silenci, en un camp amb milers d'espec­ta­dors expec­tants, és un mira­cle. I això és poètic, com també va sen­tir l'Aniol, el meu nou amic bar­ce­lo­nista, al qual dedico aquest arti­cle.