opinió
Una gran cova de desunió?
L'autor reflexiona sobre les religions a partir d'un incident al Sant Sepulcre
Fa uns mesos, la televisió d'arreu del món va presentar una picabaralla molt sonada. Alguns representants de dues esglésies varen enfrontar-se a l'interior de la basílica del Sant Sepulcre a cops de canelobre i ciri gruixut. Malauradament, no era el primer ni serà l'últim enfrontament. Sembla ser que tot va sorgir per no respectar els horaris de les funcions i processons que determina un famós statu quo que reglamenta de manera molt estricta, des de fa anys i panys, el que uns i altres poden i han de fer allà dins.
Què voleu, dintre la basílica i al seu entorn hi ha un reguitzell de confessions. Les tres principals són els grecs ortodoxos, els llatins i els armenis. N'hi ha d'altres que s'han d'acontentar amb una capella o un racó. Des d'èpoques molt llunyanes, varen aconseguir tenir un espai sagrat en el lloc més sagrat de la fe cristiana. Després d'apropiar-se'l, l'han anat promovent i gaudint de beneficis espirituals i materials. La presència en si d'aquesta diversitat d'esglésies és enriquidora tot i que rellisca fàcilment cap a la dispersió i divisió. És important distingir diversitat de divisió. Acollir i viure amb sinceritat el missatge de l'evangeli sempre comporta inculturació, deixar-lo arrelar en una cultura determinada perquè hi esdevingui Paraula encarnada i llevat que fermenta. Cap cultura no el pot rebre i posseir totalment, totes en reflecteixen només un rostre i mostren així la seva extraordinària riquesa divina i humana.
De bon començament, les tradicions vivents gaudien de l'autonomia i llibertat d'esperit necessàries per a l'expansió inicial. Després, mica en mica, per exigències d'organització, per voler posar els punts doctrinals i morals sobre les is, es va tendir cap a la unitat, confonent-la, sovint, amb uniformitat. Els qui no acceptaren els primers documents sinodals i conciliars varen generar un primer front de divisió. Les polítiques imperials antigues i posteriors també contribuïren a arrabassar creients i confessions d'un i altre cantó. Per arrodonir-ho, la conquesta musulmana junt amb la desfeta dels croats canviaren radicalment la configuració cristiana de Terra Santa i de l'Orient Mitjà. Les últimes postres es deuen a l'arribada, a mitjans del XIX, d'un gran nombre de catòlics i protestants. Llavors, aquestes noves esglésies i comunitats es concentraren a Jerusalem, quedant-ne algunes d'esparpellades en altres llocs considerats sants.
Avui dia, amb el cor ben esmorteït per tanta divisió i malfiança entre uns i altres, intentem comprendre posicions doctrinals, ens entendrim explicant comportaments. Ens dol a l'ànima. Voldríem accelerar mecanismes d'apropament i de reconciliació. No sabem com posar-nos-hi perquè manquem de solatge evangèlic i pretenem encara tenir tota la veritat. Ens podríem permetre el dret de fustigar les institucions que viuen encegades i les doctrines que vehiculen poca Bona Notícia pel món. Són i seran un veritable fre per avançar en el camí de la unitat. En canvi, ens hem de preservar, a tot preu, de menystenir qualsevol església, de menysprear la fe de qualsevol dels seus fidels. La referència és de fiar: «Pare, et prego que siguin sempre un com tu i jo; et demano que no me'n toquin cap quan de mi es tracta.»
Una vegada visitat aquest lloc del Sant Sepulcre, considerant-nos sants i pecadors, superant els aspectes turístics i el mercadeig religiós, ens podem endinsar en el memorial de la mort i resurrecció de Jesús. Fa bo contemplar amb l'ajuda de les narracions evangèliques com, vencent la mort, es manifesta Vivent en el cor dels seus deixebles i amics de primera hora, d'avui i de sempre. La visita a Terra Santa i el pelegrinatge que hi fem es converteix en una veritable trobada amb Jesús. Aquesta pot ser també la fe retrobada, a Jerusalem i arreu.